PERE ANTONI PONS

Les maldats de la bona gent

Les maldats  de la bona gent / ROGER ROSSING Zoom

En principi, La bona gent , de Nir Baram (Jerusalem, 1976), hauria de ser irresistible per a tots aquells lectors interessats en la naturalesa totalitària del nazisme i del comunisme i en la seva influència en el dia a dia de la gent ordinària que els va patir o que se'n va aprofitar. La novel·la presenta, mitjançant la clàssica estructura de vides paral·leles que només a la fi conflueixen, les històries de dos personatges aparentment antagònics a qui la voluntat de prosperar -o la necessitat de sobreviure- acaba situant en el mateix pla, com les dues cares d'un mirall.

L'estranya parella protagonista està formada per l'alemany Thomas Heiselberg, un capitalista entusiasta, americanitzat, frívol i amb més vanitat i ambició que ideologia, i la russa Alexandra Andréievna Weisberg, filla d'un intel·lectual caigut en desgràcia en el Leningrad de finals dels anys 30, terroritzat per les massives purgues estalinianes. Tal com resumeix bé una frase de la contracoberta, l'objectiu de La bona gent -el títol, no tan sarcàstic com sembla, ho diu tot- és explorar "el paper de la classe mitjana instruïda en els moments de crisi social", és a dir, el paper d'aquells que es deixen arrossegar pel corrent de la història, que s'adapten i van tirant sense embrutar-se gaire les mans però que a la fi acaben esdevenint còmplices per inèrcia de les pitjors barbaritats. Ho avançàvem al principi: irresistible.

El problema és que, en general, la novel·la sembla encomanar-se de la confusió i les tenebres del món que narra. Una vaguetat impregna tant la forma com el fons, i els desordena o difumina. Entenguem-nos: no és que costi seguir la trama, ni identificar els detalls del context històric, ni veure l'evolució dels personatges, però sí que es fa molt difícil entrar-hi plenament i llegir-la d'una manera continuada. Com si hi hagués un tel tèrbol entre el text i el lector, que l'allunyés i li acabés fent molt feixuga la lectura. És ben bé tot el contrari del que passava amb Les benignes , suma i síntesi del Tercer Reich i les atrocitats del nazisme, en què Jonathan Littell va tenir el mèrit d'acotar i de perfilar fins a convertir en una novel·la d'una claredat terrible uns materials històrics desbordants. Ja no és que els atractius històrics siguin, a La bona gent , superiors als literaris. És que, en certs passatges, fins i tot fa la sensació que, si el lector no coneix el que va passar tant a la Rússia de Stalin com a l'Alemanya de Hitler entre finals dels 30 i principis dels 40, s'hi perdrà sense remei.

Amb tot, Nir Baram també demostra que té molt de talent. De tant en tant es treu de la màniga frases esplèndides -d'un humor negríssim: "La comissaria, quin lloc més fascinant!, el lloc de trobada amb l'Estat"- i, en segons quines escenes, la seva prosa és rica, atrevida, plena de força i vivor. A més, el dibuix que fa del personatge de Thomas és molt persuasiu: una barreja de camaleó i de farsant, un crac del màrqueting que pren posicions dins el règim de Hitler igual que dins d'una empresa, per orgull i per afany de realització personal, amb astúcia i eficàcia, sense manies però sense brutalitat. Molt bé. És a causa d'aquestes explosions puntuals de talent, i de l'elogi unànime que la novel·la ha rebut en els cercles literaris d'Israel -els escriptors Abraham B. Yehoshua i Amos Oz l'han saludada com una fita de la nova literatura hebrea-, que, finalment, al lector no li queda més remei que preguntar-se si els problemes de La bona gent no podrien ser més responsabilitat de la traductora que de l'autor.