ARA LLEGIM
JORDI NOPCA

El context polític, reclam literari

De vegades, el moment històric que viuen els autors condiciona i inspira les seves creacions. Els ha passat a Gary Shteyngart, Gabriela Ybarra i Martí Domínguez

El context polític, reclam literari El contrast entre l’urss i els estats units “Tenir por de la mort  sempre és bo per a un escriptor” Un avi assassinat per eTa “Descobrir la banalitat del mal em va glaçar la sang” La postguerra de la guàrdia civil i elS maquis “El que van patir els masovers no van ser crims de guerra, sinó d’estat” Zoom

El contrast entre l’urss i els estats units

“Tenir por de la mort  sempre és bo per a un escriptor”

Si Gary Shteyngart s’hagués quedat a l’URSS mai hauria tingut la necessitat d’escriure un llibre de memòries on recordés el viatge que li va canviar la vida: el 1979, amb set anys, va marxar amb els pares cap als Estats Units com a part de “l’intercanvi de cereals entre Jimmy Carter i Leonid Bréjnev”. L’escriptor recorda, més de tres dècades després, que “els soviètics necessitaven menjar, i els americans mà d’obra humana”. La família descobria, en qüestió d’hores, que al món lliure hi havia de tot, però que per aconseguir-ho calia un esforç més gran que al país del qual venien.

Pequeño fracaso arriba tretze anys després que Shteyngart debutés amb El manual del debutante ruso. Des de llavors, el seu talent s’ha expandit en novel·les com Absurdistán (2006) i Una súper triste historia de amor verdadero (2010). Aquest últim llibre -i les memòries- tenen molts números per acabar convertides en sèrie la temporada que ve. Una podria arribar a ser dirigida per Ben Stiller.

Pequeño fracaso no ha sigut, ni de bon tros, el projecte més difícil d’escriure -assegura-. Els Estats Units és un lloc on tothom vol explicar la seva pròpia història. Hi ha més escriptors que lectors. Ens encanta despullar-nos davant de càmera, o almenys portar tan poca roba com sigui possible. Aquí em quedo en banyador”. A més de lluir un saludable sentit de l’humor -herència de Saul Bellow, Philip Roth i Mordecai Richler, entre d’altres-, Shteyngart explica el contrast entre les carències del món socialista i la hiperabundància del capitalisme nord-americà. “Escrivint unes memòries com aquestes estic explicant també la història del milió de ciutadans soviètics que van marxar als Estats Units -admet-. La generació dels meus pares encara no s’ha acabat d’adaptar al país i està insatisfeta. Per a ells encara sóc un fracassat”. El llibre explica les diverses reinvencions per les quals va passar l’autor abans de convertir-se en un dels noms de referència de la nova literatura nord-americana. “Vaig néixer rus, vaig ser alumne d’una escola jueva a Nova York (us puc dir que la circumcisió no és recomanable), a l’institut vaig descobrir Manhattan (i l’alcohol i els porros), i a la Universitat d’Oberlin vaig acabar de decidir que volia ser escriptor”. Les memòries arriben fins a la publicació del seu primer llibre. “El pitjor d’haver crescut a Rússia era que no hi havia inhaladors per als malalts d’asma com jo -recorda-. La meva vida era terrorífica. Els atacs eren constants i impossibles de predir”. Shteyngart s’atura un moment i hi afegeix el twist final humorístic: “Tenir por de la mort sempre és bo per a un escriptor”.

Un avi assassinat per ETA

“Descobrir la banalitat del mal em va glaçar la sang”

El debut literari de Gabriela Ybarra ha aconseguit, gràcies al boca-orella, esgotar tres edicions en menys de dos mesos. El comensal és una novel·la autobiogràfica motivada per dos fets que van trasbalsar l’autora: el primer va ser la mort de la seva mare a causa d’un càncer l’any 2011; el segon, tornar a l’assassinat a mans d’ETA del seu avi, el polític i empresari Javier de Ybarra, l’any 1977. “Quan van segrestar i matar el meu avi encara quedaven sis anys perquè jo nasqués -recorda-. Aquest assassinat ha estat molt present a casa. El meu pare va estar molt amenaçat per ETA i durant més d’una dècada havia de sortir al carrer amb escorta. No podia fer coses tan normals com anar a comprar el diari, agafar el metro o entrar en un súper”.

La primera part d’ El comensal reconstrueix com es van emportar l’avi de casa, la recompensa que van demanar els segrestadors i la fredor amb què van liquidar la víctima un cop va haver passat el termini d’entrega dels 1.000 milions de pessetes que demanaven a la família. “No vaig créixer amb por, encara que hi havia temes que a casa no apareixien gaire -admet-. Quan vaig saber que havien assassinat l’avi vaig comprendre millor el dolor soterrat que vivien els meus pares i els tiets”. Va ser anys després, quan en tenia 28 i la seva mare acabava de morir, que Gabriela Ybarra va necessitar “reflexionar sobre la mort per escrit”. Va connectar totes dues desaparicions: “Tant en el cas de l’avi com en el de la mare les víctimes tenien poca escapatòria -diu-. A l’avi el van tenir tancat durant un mes en un amagatall fins que el van matar. La mare tampoc podia sortir-se’n per ella mateixa”. Si bé al principi semblava que la mare reaccionava positivament a la quimioteràpia, la metàstasi del càncer de còlon va accelerar la malaltia, i just després de l’estiu va morir a l’hospital de Nova York on mesos enrere el doctor Patterson li havia promès que “coneixeria els néts”.

“Després que mori algú t’has de reinventar, i el meu procés de dol ha passat per escriure El comensal -explica Ybarra-. Ha sigut la meva manera d’estar més temps amb la mare, encara que ja no hi fos”. L’autora es dedica a fer estudis de mercat en xarxes socials sobre l’ús de cosmètics, i investigant per internet sobre el seu avi va tafanejar vides d’antics etarres. “Hi havia un antic company d’escola que sortia abraçat a dos nois que havien format part d’ETA -diu-. Descobrir la banalitat del mal em va glaçar la sang. Els assassins també surten de festa i tenen amics. Hauria preferit trobar persones que inspiressin por... i en canvi se m’assemblaven massa”.

La postguerra de la guàrdia civil i els maquis

“El que van patir els masovers no van ser crims de guerra, sinó d’estat”

Fins ara, els lectors de Martí Domínguez coneixien la seva habilitat per trenar històries versemblants i atractives que tenien com a teló de fons personatges històrics de nivell. Després de la trilogia formada per Les confidències del comte de Buffon (3i4, 1997), El secret de Goethe (Edicions 62, 1999) i El retorn de Voltaire (Destino, 2007), l’autor valencià va indagar en la vida de Paul Cézanne i en va treure la novel·la El fracassat (Proa, 2013). A La sega, però, ha canviat d’estratègia: “Aquí no hi ha cap font històrica clara -explica-. La voluntat és descriure una col·lectivitat i contar la mort indiscriminada de tanta gent sense que passés res”.

La novel·la està ambientada a la zona muntanyosa del Maestrat valencià. “No he volgut posar nom al poble i fins i tot he creuat elements geogràfics, perquè la meva intenció era fer un relat literari -continua-. També hi ha una reconstrucció idiomàtica de l’època fins a un cert límit. Volia que els personatges parlessin de manera versemblant, però sense ser excessivament local”. Els lectors descobriran la història d’una família de masovers que pateix per culpa del primer franquisme. “Els masovers estaven totalment aïllats. No tenien cap mena de defensa”, diu l’autor, recordant que el nen protagonista -quan comença la novel·la el 1947 té 10 anys- viu la mort del pare a mans de la Guàrdia Civil. “De vegades passava que els civils de la zona, disfressats de guerrillers maquis, anaven fins als masos a demanar coses. Tant si els feien cas com si no, la Guàrdia Civil tenia carta blanca per actuar repressivament”.

La tesi de Domínguez és clara: “El que va passar als masovers no van ser crims de guerra, sinó d’estat. El govern de Franco va permetre que es matés gent mitjançant el terrorisme d’estat”. L’escriptor recorda que en aquells anys va arribar al Maestrat el llavors governador civil de Granada, Manuel Pizarro: “Va tenir plena llibertat per fer el que li vingués de gust”. A Domínguez l’esgarrifa recordar que “en aquells paisatges tan bonics hi hagués una violència tan bèstia”. Afegeix: “La naturalesa humana és molt cruel. La voluntat de sobreviure pot amb tot, et fa oblidar ràpidament els casos de mort i d’injustícia”. L’inici de l’interès de l’autor per la repressió de la guerrilla maqui va començar quan el 1998 es va comprar un mas al Penyagolosa: “Mentre netejava el paller per a fer-hi obres vaig veure que hi havia, soterrat, un màuser de la Guerra Civil. En aquella zona es va matar molta gent, amb crueltat i sense donar explicacions. I no se’n parla”. Quan pensa en el Maestrat, a Domínguez li vénen al cap les novel·les de Roberto Bolaño.