HE LLEGIT NO SÉ ON

Quan l’escriptor no tenia rivals

Quan l’escriptor no tenia rivals / MANOLO GARCÍA Zoom

Ara que el mestre Josep Maria Castellet hauria fet 90 anys

“Els autors amb vàlua literària necessitarien que la societat catalana tingués més densitat cultural”. M’ho va dir el mestre Josep Maria Castellet quan acabava de fer 80 anys. Aquest desembre n’hauria fet 90. En va viure 87, i a fe que va ser una vida ben aprofitada, la seva. Com va deixar escrit Manuel Vázquez Montalbán, “si Castellet no hagués existit, s’hauria d’inventar en una novel·la a mig camí entre Henry James i el James Joyce de Dublinesos ”.

Com a crític, Castellet va saber veure quins forats calia omplir. “Crec que haver treballat amb Joaquim Molas marca el meu decantament cap a la literatura catalana, decantament que també té alguns aspectes pràctics i polítics -explicava ell mateix-. M’adono que fer una tasca crítica sobre literatura castellana o sud-americana, quan hi ha tanta gent que se n’ocupa, té un interès absolutament respectable, però que en una situació com la nostra, en la qual faltaven tants estudis sobre literatura catalana, més valia dedicar-hi els esforços. Com que, d’altra banda, la literatura catalana m’oferia una sèrie d’autors i d’obres d’un nivell que en podríem dir universal, d’alt nivell literari, aquesta dedicació no significava rebaixar el nivell del meu treball, i, a més, tenia l’incentiu d’investigar un terreny més verge”.

Al capdavant d’Edicions 62, Castellet va ser un editor amb visió global. “He intentat ampliar el món de l’edició catalana -deia-. Quan ets director literari d’una gran editorial no pots publicar només el que vols. Jo no m’identifico amb els 3.500 títols que he editat, però sí que en podria triar 50 o 100 que reflecteixen el meu gust personal”.

L’aposta ferma per la generació literària dels setanta

Entrevisto Jordi Coca després d’haver llegit la seva última novel·la, Califòrnia, publicada a Galàxia Gutenberg. Em diu que la generació dels setanta va existir gràcies a Castellet. “El mèrit és d’ell, que va saber aprofitar una conjuntura determinada -recorda Coca-. Hi havia una situació econòmica complicada que impedia pagar els drets dels textos internacionals. Aleshores Castellet, que tenia el cap perfectament moblat, va apostar pels autors d’aquí. Per la Montserrat Roig, per la Maria Antònia Oliver, pel Jaume Fuster, per mi... Era més fàcil pagar-nos a nosaltres mil pessetes que no pas pagar els drets internacionals i les traduccions”. Jordi Coca està molt d’acord amb Castellet a l’hora de constatar la falta de densitat cultural d’aquest país nostre. Això no és França, què hi farem.

Els intel·lectuals han perdut pes social fins i tot a França

Però les coses han canviat també al país de dalt. Ho va explicar el periodista francès Bernard Pivot, conductor del mític programa Apostrophes, durant l’entrevista impagable que li va fer Anna Guitart al programa Tria 33.

“A França els escriptors sempre havien tingut una importància extrema -va dir Pivot-. Vam consagrar Voltaire quan era viu, Victor Hugo va tenir un funeral d’estat, Colette pràcticament també. Sartre, Camus, Malraux i Proust eren considerats estrelles. Però a la França actual els escriptors tenen competència: els polítics, els economistes, els cuiners, els esportistes, els cantants, els còmics... Potser s’ha perdut la figura del gran escriptor. El gran escriptor a França era un personatge que deia què s’havia de pensar sobre política o sobre el que fos. Avui els intel·lectuals continuen tenint força importància, i són nombrosos. Sovint són de dretes, malgrat que abans solien ser d’esquerres. Però ja no ocupen la posició eminent d’abans”.