EL LLIBRE DE LA SETMANA
PERE ANTONI PONS

Una joia sòrdida i repulsiva de Gay Talese

Ressenya d''El motel del voyeur', de Gay Talese, publicat per Alfaguara

Una joia  Sòrdida i repulsiva 
 De Gay Talese Zoom

Posar en una mateixa frase les paraules motel i voyeur de seguida conjura en la ment del lector la cara perversa i trastornada d’Anthony Perkins a Psicosi. Gerald Foos, el protagonista d’ El motel del voyeur, el nou llibre de Gay Talese, no és un assassí com Norman Bates, però deunidó com n’arriba a ser, de recargolat, grotesc i repulsiu.

Propietari d’un motel de Colorado que ell mateix va habilitar per donar via lliure a les seves insaciables pulsions voyeurístiques, Foos va posar-se en contacte amb Talese el 1980 quan va assabentar-se que el periodista estava a punt de publicar La mujer de tu prójimo, que va ser revolucionari per la seva mirada desacomplexada, rigorosa i exhaustiva sobre els usos i costums sexuals dels nord-americans. Foos creia que Talese estaria interessat en la seva història i, sobretot, en les seves aportacions al coneixement sobre la sexualitat nord-americana, un tema que estava convençut de dominar perquè des del 1966 havia anat consignant tot el que havia vist en un dietari. Talese reprodueix nombrosos extractes del dietari de Foos, i les pretensions científiques del voyeur -parla de “ mi laboratorio de observación ”, compara la seva “recerca” amb la dels doctors Masters i Johnson- són força irritants, perquè en realitat es tracta de les sublimacions autojustificatives d’un delinqüent que sistemàticament va trair la confiança i va violar el dret a la intimitat dels seus clients.

Aquell mateix 1980, Talese va viatjar a Colorado per veure si, en efecte, allà hi havia una història. Foos li va explicar la seva vida, marcada per uns pares afectuosos però puritans i per una tia exuberant que ell espiava de petit. Foos també va ensenyar a Talese els falsos conductes de ventilació i la plataforma secreta que havia muntat en dotze de les vint-i-una habitacions del motel. El voyeur i el periodista fins i tot van espiar junts en diverses ocasions, però com que el codi professional de Talese només li permetia escriure sobre un tema si podia posar els noms autèntics dels implicats, la història va quedar a l’aire. Els trenta anys següents els dos homes no es van tornar a veure, però van parlar per telèfon sovint i el voyeur va anar enviant a Talese centenars de pàgines del dietari. El 2013, finalment, un Foos ja en la vuitantena va donar permís a Talese per escriure-ho tot sense amagar res.

La publicació del llibre, l’any passat, va estar envoltada d’una sonora polèmica perquè el Washington Post va destapar incoherències i falsedats en el relat de Foos, fins al punt que Talese va renegar de l’obra. Al cap de poc, però, va rectificar i va incorporar en una segona edició diversos aclariments i correccions relacionats amb les revelacions del Post. Aquesta segona edició és la que ara publica Alfaguara. Tot i algunes llacunes periodístiques importants -s’hi troben a faltar les declaracions de les dues esposes del voyeur, coneixedores i còmplices de la seva activitat-, la conclusió és que tot plegat és verídic, si bé Talese expressa sovint desconfiança envers la fiabilitat narrativa de Foos.

Literàriament, El motel del voyeurés molt sòlid: la prosa és d’una precisió i d’un ritme que empenyen a no parar de llegir. Sociohistòricament, en canvi, té un interès més aviat relatiu: si bé veiem com els canvis socioculturals i polítics dels 60 i 70 van afectar l’evolució de la sexualitat, les notes del voyeur s’han publicat massa tard perquè aportin cap novetat. I, des del punt de vista moral, el llibre és pantanosament inquietant. Al cap i a la fi, Talese és el còmplice d’un delinqüent i nosaltres, els lectors, d’alguna manera legitimem el delicte quan llegim, amb un interès tan amoral com si es tractés d’una novel·la, l’obra que se n’ha fet. Si algú pensa que exagero, que tingui en compte que Foos, al llarg dels anys, no tan sols va assistir a actes sexuals consentits de tota mena, sinó que també va ser testimoni de violacions, d’abusos a menors i d’un assassinat, i que mai no els va denunciar. És un altre retret que pot fer-se a Talese: que només parli de l’assassinat i que es refereixi només de passada a tots els altres casos escabrosos. És per tot això que El motel del voyeur és una lectura fascinant que remou l’estómac.