JORDI NOPCA

Una infermera memorable

Una infermera memorable / GETTY IMAGES Zoom

L’any 2000, el crític literari James Wood va fer fortuna amb el terme realisme histèric, que aplicava a novel·listes com Zadie Smith, Thomas Pynchon i David Foster Wallace, tots ells responsables d’un tipus de ficció que persegueix “la vitalitat a qualsevol preu” i que “tot i mostrar coneixements en un miler de coses és incapaç d’aprofundir en l’ésser humà”.

Tots tres escriptors han excel·lit en la postmodernitat literària amb alts i baixos: personalment, prefereixo el Foster Wallace que és capaç de meravellar detallant l’experiència en un creuer o sobre els hàbits urinaris de David Lynch en un rodatge que quan fa ballar el cap a La broma infinita i a la inacabada El rey pálido.

A El arco iris de la gravedad, Pynchon admira i avorreix amb una intensitat similar. Els patrons lisèrgics de Vineland, en canvi, funcionen millor. A Vici inherent i Bleeding edge, les seves dues últimes novel·les, s’aproxima a estructures més convencionals: caldrà veure si es tracta d’un experiment més o d’una tendència que s’acaba de consolidar. Zadie Smith té només 38 anys, i a Sobre la bellesa i Londres NW ha lluitat per controlar els excessos sense perdre l’empenta de Dents blanques.

L’extrem oposat del realisme histèric seria el realisme asèptic, el que es deixa doblegar per l’entorn més abúlic, on predomina el gris (la mediocritat estilística, la manca d’ambició, el personatge previsible de telesèrie). Malauradament, una part de la ficció més popular de l’actualitat -estrangera i catalana- s’instal·la plenament en l’asèpsia. Hi ha escriptors que fins i tot treuen pit, enfilats a dalt del trampolí de les vendes. De vegades, quan es tiren de cap a la piscina, s’adonen a mig camí que està buida. Tant se val: a la propera novel·la insisteixen en el mateix patró, sentimental i inert, també “incapaç d’aprofundir en l’ésser humà”.

Una dona meravellosa, de Joan-Jordi Miralles, fa equilibris entre l’extremisme temàtic i la distància freda del narrador, recollint el millor de totes dues apostes narratives, la histèrica i l’asèptica. La novel·la arrenca a alta velocitat: en un parell de pàgines es poleix més d’una dècada de la infermera Neus. A Miralles li interessa avançar fins als 40 anys de la protagonista, moment en què la seva vida comença a canviar. La separació del marit és la primera baixada de la muntanya russa. La segona és l’experimentació sexual, que assoleix ràpidament nivells de degradació considerables, com per exemple el capítol de la terrina de gelat i el gos solitari. L’autor explica una vida que es va fent més i més sòrdida, però no s’hi rabeja. Els excessos personals i la contenció laboral -la Neus treballa a l’Hospital de Bellvitge- són alternats amb un equilibri perfecte, fins que uns contagien l’altra i viceversa. El burnout que una companya li diagnostica és un graó primerenc que la Neus baixa sense entretenir-se. El ritme perfecte d’Una dona meravellosa pràcticament obliga a devorar la novel·la en dues o tres tirades llargues, i d’aquesta manera el lector avança a tot vent cap a la pregunta que ressona durant tota la segona meitat del llibre: ¿val la pena, seguir vivint, quan el dia a dia implica una tortura constant?

Miralles ha aconseguit un llibre rodó i intens, instal·lat en un present d’extraradi i incòmode, on ni els trens ni les carreteres són segurs, on el preu de deixar de “ficar-se la llengua a la butxaca” i investigar a fons és altíssim, gairebé mortal. Se’n surt sense artificis ni acrobàcies retòriques, amb la fúria estilística justa. Alguns lectors pensaran que és un llibre que frega la inclemència (fins i tot el títol els semblarà irònic), d’altres hi trobaran un homenatge subtil i d’un nivell gens habitual a un personatge, la Neus, que es fa difícil d’oblidar.