PERE ANTONI PONS

La indefensió dels ingenus

Ressenya d''Una verge insensata', d'Ida Simons, publicada per Proa

La indefensió  dels ingenus / FIRMA FOTO Zoom

Algú es podria sorprendre que, amb tants llibres com s’editen i es reediten arreu del món, encara hi hagi novel·les publicades temps enrere que, després de passar una llarga temporada en l’oblit, puguin ser rescatades editorialment amb èxit, com ha estat el cas recent d’Una verge insensata, de l’escriptora neerlandesa Ida Simons. (Segur que entre aquests hipotètics lectors sorpresos no n’hi ha gaires de catalans: nosaltres sabem bé que els lectors d’altres països s’estan perdent autèntiques joies només pel fet d’haver estat escrites en català, i som conscients que el mateix deu passar amb tantes altres joies de tantes altres literatures, poc visibles internacionalment com la nostra.)

Matisos en to de lamentació a banda, la recuperació d’Una verge insensata és una bona notícia, no tan sols per la seva qualitat literària sinó també perquè representa un acte de justícia per a l’autora, que va haver de patir una vida plena d’injustícies. Encertadament, la present edició de Proa inclou un pròleg de l’editora que ha rescatat la novel·la a Holanda i un epíleg de la biògrafa de Simons. Són una mica redundants, però donen informacions útils sobre l’autora. Nascuda en una família jueva d’Anvers el 1911, es va traslladar de petita a l’Haia amb els seus pares. Nacionalitzada holandesa, va fer carrera com a concertista de piano. Després de l’ocupació nazi, va ser deportada amb el marit i el fill als camps de Westerbork i de Theresienstadt. Tots van salvar la vida de miracle, però ella va quedar amb la salut tan tocada que no va ser capaç de reprendre la carrera musical. Inquieta i culta, es va posar a escriure. Després d’un volum de relats, el 1959 va publicar Una verge insensata, la seva única novel·la, aclamada per la crítica. Fràgil per tot el que havia passat, va morir sobtadament el 1960. I, després, l’oblit. I fins ara.

Un relat d’iniciació

Fresca i enginyosa, però també amarga i pessimista, Una verge insensata és un clàssic relat d’iniciació a la vida ambientat en l’Europa d’entreguerres. La protagonista i narradora, la Gittel, és una noia jueva de dotze anys que viu entre les ciutats d’Anvers, l’Haia i Berlín. Curiosa i llesta, interpreta el món amb una barreja d’intel·ligència i d’ingenuïtat. Li agrada la música -té un futur prometedor com a pianista- i passa els dies en companyia de la seva nombrosa, pintoresca i caòtica família. Justament, el retrat d’una família jueva en l’Europa dels anys 20 és un dels atractius de la novel·la. Simons n’ofereix un retrat viu i entranyable, que dibuixa amb color i substància un món i una gent que poc després serien cruelment anorreats pel nazisme. És un retrat complex, agredolç, no sublimat pel dolor de l’elegia ni pel sucre de la nostàlgia. Tradicional, és un món classista, ple de recels intestins i de manies, però està regit per un desordre que el fa simpàticament còmic.

Amb tot, el motor d’ Una verge insensata és l’expressió de la ingenuïtat com una forma d’ignorància i d’indefensió. A més del garbuix de relacions familiars, l’altre pilar argumental de la novel·la és la relació de la Gittel amb una rica família d’Anvers. El senyor Mardell i la seva filla Lucie, sabedors del talent musical de la Gittel, la conviden a anar a casa seva a tocar el piano sempre que vulgui. Aviat, el senyor Mardell esdevé el seu mentor i la Lucie, la seva amiga. O això és el que la Gittel es pensa des de la bona fe simplista dels seus dotze anys. És una bona fe que serà assaltada pels càlculs, la malícia, el cinisme i la hipocresia que campen a pler per l’edat adulta. Ida Simons en fa, de tot plegat, una novel·la narrativament àgil, sense palla, que mostra amb gracilitat i calidesa la tristesa instructiva de les decepcions i de les il·lusions traïdes.