De Haruki Murakami (Kyoto, 1949) ja ho hem pensat tot: que ens agrada, que ens cansa, que escriu llibres massa llargs, que dibuixa personatges memorables, que infla els llibres amb receptes de cuina, que és ensucrat, que és un bon creador d’atmosferes, que es posa en ridícul (l’última notícia que en teníem era que havia obert un consultori sentimental online ), que cada mes d’octubre és candidat al premi Nobel però no el guanya mai, i així anar fent. Potser és l’estat ideal per afrontar un nou llibre seu. No fa tants anys, no haver llegit El meu amor Sputnik (Empúries, 2002) o Tòquio Blues (Empúries, 2005) semblava impossible, i descobrir-los era la porta d’entrada a un món silenciós i mesurat, dibuixat amb lletra de cal·ligrafia, que potser tenia més d’aposta estètica que de fons literari. Aquest nou recull de relats ens deixa en el mateix llindar del dubte. Tornem a ser dins l’univers malenconiós de l’escriptor menys japonès de les lletres japoneses: personatges solitaris, dones misterioses, un punt de fantàstic, acords de música pop i de jazz antic... el material habitual amb què treballa Murakami, presentat sota l’esquema de sempre: dos personatges col·locats en un ambient domèstic o, si més no, d’una certa intimitat (un restaurant, un bar, un cotxe) s’expliquen històries. Aquest detall és important: en més d’un relat apareix un personatge que és escriptor o relator, algú que escolta, algú que reflexiona sobre el fet de narrar o que prepara el terreny perquè el lector s’aixequi un pam de la cadira i posi les orelles de punta. Trucs de gat vell que sempre funcionen.

Homes sense dones és un conjunt de set relats que no baixen de les quaranta pàgines cadascun -aquesta mitja distància en què sembla que s’ha instal·lat el relat contemporani- i gira entorn de la soledat dels homes que acaben de perdre les dones que havien estimat. Cada relat és una història de registre i to força diferent, però en molts algú ha enviudat o s’ha divorciat i no sap com adaptar-se a la nova situació: a vegades aquesta inadaptació és del tot tràgica, i a vegades sembla fàcil de dur a terme, però només ho sembla. Això és el que passa a Kino, sense cap mena de dubte el millor relat del recull (i potser l’únic que val la pena llegir). És un conte esplèndid, un exemple de la facilitat amb què Murakami crea, en poques pàgines, una atmosfera que eleva el lector, el deslliga del món en què està immers i el catapulta, sense gaires artificis, a un estadi entre el que és real i el que és literari en què tot és ambigu i possible. És el millor Murakami: quotidià i misteriós, amb girs inesperats i fils que no lliguen però que deixen molt d’espai a la imaginació del lector, a qui l’autor acompanya fins que el deixa clavat i tan sol com el protagonista.

Frases perilloses

Però només és un conte. Els altres són plens d’arguments per alimentar l’exèrcit de detractors de Murakami: frases que s’acosten perillosament al lloc comú (“Encara que el món es comenci a ensorrar, si la gent és capaç de no tornar-se boja, potser és perquè es dedica a cuidar-se d’aquestes petites coses”, “és impossible saber del cert el que pensa una dona”); situacions altament morboses que no es resolen, com si a l’autor li fes por el que ell mateix ha engendrat, i algun error de gruix, sobretot el del plantejament del conte Samsa enamorat, un homenatge a La transformació del pobre Franz Kafka i ufn desastre de cap a peus en què la manca de versemblança hauria d’haver fet saltar alguna alarma. Haruki Murakami, un escriptor amb més de trenta anys de trajectòria, continua sent capaç del millor i del pitjor: una prova que l’art no hi entén de normes ni de cotilles.