Un home passejant per Barcelona

jo no hi era però me’n recordo alejandro crimi comanegra Trad. j. guillamon 216 pàg. / 18 €

Un home passejant per Barcelona / DAVID BORRAT Zoom

“Els grans artistes diuen coses complexes i interessants i no paren de fer-ho fins que es moren”, deixa anar Quico Pi de la Serra i, entre les parets sòbries d’aquesta sentència, al músic barceloní se li escapa un bon resum de Jo no hi era però me’n recordo, conversa transcrita disfressada de biografia.

Durant vuit anys, Alejandro Crimi, escriptor argentí resident a Barcelona, ha entrevistat l’autor de L’home del carrer. El resultat d’aquestes converses a la llum fonedissa d’una gravadora s’ha convertit en hagiografia, segons s’anuncia. Tant el títol com la fotografia de la coberta (portada del disc Pijama de saliva, de l’any 1983) conjuguen amb el sentit de l’humor irreverent i finíssim amb què Pi de la Serra reconstrueix alguns dels episodis de la seva vida.

Pels capítols d’aquest llibre, que igual que en discos moderns es divideix en tracks, en Pi de la Serra parla de la passió per la música, l’ofici de fer cançons, dels amics i del seu compromís polític, amb la llibertat i gosadia del que no deu res a ningú.

El músic va néixer a Barcelona, al costat de l’Estació de França, fill d’una família d’empresaris tèxtils de Terrassa que el van dur a estudiar al Liceu Francès “perquè era una escola laica”. Abans que l’expulsessin per estar-hi com un vegetal, ja s’escapava alguna tarda, al Xino, perquè des de petit troba “més vida als barris baixos que als barris rics”.

Pi de la Serra desmitifica constantment. Quan se li demana per la Nova Cançó i la seva participació als Setze Jutges llança un míssil contra la nostàlgia. “Al públic no li interessava la cançó com a tal, li interessava que es cantés en català”, opina. El músic amb vocació internacional forma part del grup de moda però no s’hi sent prou implicat. Pi de la Serra va per lliure i només entén la fidelitat si va dirigida cap a les persones. Tot i així, demostra un temperament polític. Juga a la rateta en contra de la censura amb cançons com Verda, milita al PSUC, encara que les idees del partit no estiguin al nivell de la seva audàcia, és perseguit, engarjolat una infinitat de vegades, canta arreu del món amb passaport fals. I és per tot el camí recorregut que es considera un “desenganyat” de la Transició.

Creure en la cançó

El músic Pi de la Serra s’emociona parlant de les lletres de Georges Brassens, de la primera incursió en el blues i la bossa nova, estils musicals decisius a la seva carrera. Llegeix la novel·la Fortuny de Pere Gimferrer i, en veure’n l’estructura, la converteix en bolero. El que no hi era però se’n recorda s’autodefineix com a “fabricant de cançons” i en reivindica l’ofici. Creu en la cançó per damunt de tot i la reclama com a assignatura pendent a l’escola.

Dels amics en parla amb devoció i n’explica històries delicioses. En destaca Joan Manuel Serrat, Ovidi Montllor i Josep Maria Bardagí. D’aquest últim en recorda la predilecció per buidar gots de whisky a les butxaques de la gent i per gastar bromes als taxistes. En l’àmbit internacional, coneix Pete Seeger, Ravi Shankar, Caetano Veloso i Pablo Milanés, entre d’altres. En una visita de Seeger a Barcelona el porta a conèixer la Boqueria. Seeger no ha vist mai un bròquil. Se’n compra un i el porta tot el dia a la mà com una pilota de bàsquet. Per l’interès en el sitar, Quico Pi de la Serra es presenta davant Ravi Shankar, que s’ofereix a convertir-se en guru del músic català. Evidentment, ell s’hi nega.

Pi de la Serra explica amb la mateixa lleugeresa anècdotes com aquesta o moments difícils de la vida com si res fos gaire important. Ell és aquell home que encara passeja per Barcelona.