“Barcelona no existeix”. Els seus carrers de ciutat futurista, devastada, em transporten cap a les meves primeres lectures a la biblioteca pública situada al Casal de l’Exèrcit Nacional de Iugoslàvia. La sala de lectura era just al damunt de la pista de bitlles per a la diversió dels oficials i els cops secs de les boles que xocaven contra la paret del fons trencaven el silenci.
A partir d’aquesta associació prou involuntària constato dues coses: la primera és que Barcelona no existeix és una novel·la generacional. Només a algú que hagi nascut en la dècada dels 60 se li podria haver acudit rebel·lar-se contra l’optimisme oficiós amb una visió apocalíptica. En aquells anys, la fantasia comptava amb uns espais literalment desbordants, el progrés tecnològic estava garantit i l’atmosfera bèl·lica era part de la quotidianitat. Els llibres i les pel·lícules estaven plens d’espases làser, de quadres de comandament que feien pampallugues i d’alienígenes amb cossos contrafets i peluts.
Els límits de la llibertat
Aquesta generació tan sobradament preparada per somiar afronta avui un present que no funciona. Els que ara tenim entre quaranta molts o cinquanta pocs anys hem viscut una frustració enorme. No parlo de les petites decepcions personals, sinó de la constatació freda que allò que havia de ser mai no serà. En aquest sentit, la novel·la de Castillo és una indagació severa sobre els límits de la llibertat. L’emancipació sexual portada a l’extrem, a quin món ens portaria? I les drogues, com la marihuana administrada sàviament en dosis moderades, ¿poden garantir que continuarem joves i lliures, mai sotmesos a les convencions? Aquesta fe en la llibertat petita i personal -com mostra Castillo- oculta el fet que la necessitat d’assolir el benestar ens exposa als traficants de substàncies i d’il·lusions. No es tracta pas d’analitzar les alegries individuals, sinó de constatar que tota satisfacció personal és alhora un gest col·lectiu: en quin món creure? Per què lluitar encara? En qui confiar? La novel·la de Castillo té una dimensió eminentment política. La imatge d’una ciutat sense futur és una denúncia basada en la primera i més urgent pregunta: cap on volem anar?
Aquí topo amb aquella altra qüestió que el record d’una biblioteca pública dins del Casal de l’Exèrcit em fa inesborrablement present. La visió del futur apocalíptic de David Castillo és, simplement, ingènua. L’ statu quo entre les forces del desordre i el poder criminal que planteja l’autor seria impossible de mantenir. Quan el futur desapareix, la desfeta és molt més cruel. N’hi ha prou de recordar només el “districte 22” de la Barcelona olímpica. Com es va poder convertir la convivència real d’aquella Sarajevo bigarrada en un infern d’odi en poques setmanes? Sarajevo és una pauta terrible, absolutament vigent, i per això l’antiutopia de Castillo no és cap cançoneta dels anys feliços, de quan la veu de Gino Paoli entonava un “gusto un po’amaro di cose perdute”.
La nostàlgia d’uns espais oblidats que s’esborren hi és efectivament present. Però la vella gitana que tanca el llibre no ens la podem permetre perdre. Ni el codi de conducta d’un lladre honest, ni el seu discurs en cursiva, que restarà incomprensible per a tots els que no comprenem el caló. Perquè només en els reductes de l’exclusió s’hi pot trobar l’autèntica compassió i la capacitat de suportar el caos i les incerteses. El futur necessita incloure també els gresols de la insubmissió per evitar de convertir-nos en soldats d’alguna causa massa clara.
