Crítica

El gresol comú que ens agermana

Crítica de 'Lleu batec' de Xavier Serrahima. Curbet edicions (58 pàg. / 15 €)

El gresol comú que ens agermana Zoom

Un batec, mal que sigui lleu, no deixa mai de ser batec. El cor contret i dilatat en un ritme continu que defineix, de manera mecànica, allò que anomenem vida. I la poesia, com ens diu Xavier Serrahima -que anteriorment ha publicat llibres de poemes com Vent dels dies i la novel·la Al pic de l’hivern ens aturàrem a descansar sota un arbr e-, no és, tal vegada, sinó l’esforç que fem a través de la paraula, de donar-li algun sentit que no sigui el purament mecànic.

Antoni Clapés afirma en l’epíleg, sintetitzant el recull: “Poemes objectius, en el rasant entre el pensament i la lírica més pura, més essencial”. En un devessall de versos descendents, en la línia visual d’aquella tècnica vinyoliana de situar un vers trencat en dos nivells, Serrahima crea la sensació de baules, o granes, que, davant dels ulls, es van descabdellant en la pàgina. Ja en el primer poema descobrim el missatge de positivitat que ofereix el poeta: el temps ens és amic, i les arrugues, signe de vellesa -o de vida feta-, són un “solc feridor de cada estona / viscuda”. En el segon hi trobem el vers que dona títol al llibre, i sabrem que el batec lleu del temps fa que es tesi “la trama / dels dies / esvaïts”. Després criden l’atenció les “xarxes/ àvides i descloses de vells /nous mons” o bé “el camí / incert/ que ha sembrat / el fat”. En el quart descobrim la xifra del destí: és “cada gest / subtil” que llaura “el solc” de l’“existència”. És com el batre d’ales de la papallona en un punt del món que provoca tempestes als antípodes. A partir del cinquè ens caldrà seguir “el camí / incert / que ha sembrat / el fat”, i avançar, deixant enrere, dit en felices metàfores, les “desusades engrunes / dels temps / morts”, perquè som “perquisidors empedreïts dels dies”. En el vuit, una divisa: “aprendre / a trobar-se i no perdre’s / mai el goig / d’avançar”. En el poema deu, amb represa del primer, reapareix el solc feridor “de tantes hores / viscudes”. En el novè, llàstima d’un parell d’errates tipogràfiques, com en el dotzè, on trobem uns versos asintàctics: “mestres en el noble en l’art / d’errar”, on potser la solució fora un octosíl·lab, “mestres en l’art noble d’errar” (on donem per descomptat que tothom entén el sentit primer del verb, “anar a l’atzar”, i no pas el d’“equivocar-se”!). En la segona secció hi trobem un dels poemes importants del recull, el cinquè: “Escandallar endins / endins / del que som / o creiem / ésser, / trobar el que no és / teu / només, / el que és/nostre”, que retrobarem, reprès en eco, al cinquè de la secció tercera, “l’escandallar” ben endins. En el vuitè, programàtic, bell: “a peces de paraules / estrips i esquinçalls / et fas / a tu mateix”. La “lídia silent d’ombres” continua...