Un gran testimoni de la dècada dels setanta

Ressenya de 'Los diarios de Emilio Renzi. Los años felices' de Ricardo Piglia

Un gran testimoni de la dècada dels setanta / RICARDO MALDONADO /  EFE Zoom

Vet aquí un llibre extraordinari, tant pel seu valor literari com per la capacitat d’operar com a testimoni d’una dècada excepcional, la dels setanta. Som davant del segon volum dels diaris d’Emilio Renzi, alter ego d’un autor cridat a viure amb inusual intensitat, com tothom en aquell moment. Només que Ricardo Piglia, conscient de ser un escriptor en formació, explica el que viu per treure suc de l’experiència. També amb vocació de posteritat: en algun moment comença a remenar els quaderns anteriors per mirar de convertir-los en alguna mena d’artefacte literari. És, per tant, un dietari d’indagació i de construcció, i és un privilegi poder-nos-hi abocar.

Ens hem de situar. Som a Buenos Aires, en el període que s’estén des de la primera dictadura (el general Onganía) fins a les envistes de la segona (la dels desaparecidos ), passant pel desgovern patètic, violent i repressiu d’Isabelita Perón. El context és important perquè la política acaba amarant-ho tot, com una marea desfermada: es trenquen els grups, es barallen els amics. “ Todos se han vuelto peronistas ”, escriu en algun moment, ell, que no comparteix aquesta adscripció que, segons diu, ha fet de la política “una qüestió sentimental”. És la gran dècada del pensament radical i, en efecte, la violència també s’infiltra entre els intersticis de la militància: és el naixement dels Montoneros, un dels grups guerrillers que en definitiva provocaran el sanguinari cop militar del 1976. No hi ha, en aquestes pàgines, cap judici moral sobre la violència, cap rebuig, només la constatació que hi ha amics que deambulen armats, un fet que no era gens inhabitual en aquell ambient.

Aquell ambient: Piglia té trenta anys i viu una vida desendreçada de tasca intel·lectual, fa classes, escriu assaig, investiga sobre els escriptors, intenta d’establir una tradició literària que li faci de coixí: “Arribar a ser contemporanis dels nostres contemporanis”, volent dir que cal posar la creació argentina al dia del que es fa en altres latituds, un tema obsessiu. Els amics, una estructura essencial, són exactament això: figures que acabaran sent importants en la panòplia cultural, des de Manuel Puig fins a Beatriz Sarlo. Amb ells trava un itinerari mític de bars (que encara hi són), antres de fum i alcohol i taules de fusta, on es reuneixen sense necessitat de quedar, perquè sempre hi ha algú. Conversen fins a qualsevol hora: aquells bars de Corrientes no tanquen mai. S’emborratxen, només faltaria, però quina qualitat de discussions, com està de ben reflectit, amb quatre pinzellades, aquell ambient dens i divertit i excitant. És clar que s’hi barreja l’amistat amb l’amor, amb unes dones elusives, un xic fantasmals, que estimen i desapareixen, començant per la misteriosa Julia, que acaba fonent-se com un esquitx de boira.

Un món en extinció

De manera que per aquest llibre transiten diferents “sèries” -així les anomena l’autor- com carrils que ordenen la realitat i que inclouen els projectes literaris, la imaginació, que és part de la vida d’un escriptor. I això està transcrit amb una prosa diamantina, amb una adjectivació garrepa i alhora prodigiosa i evocadora. Tot està explicat a partir de petits detalls o grans elucubracions, tot fragmentari i dispers, com es viuen les coses, que no se sap ben bé què és important i què no, ni a on porta tot plegat. La perícia de l’escriptor fa que les notes acabin configurant un univers consistent que ja no existeix: el de l’intel·lectual compromès i un xic dogmàtic de l’esquerra culta que pretenia canviar el món i va fracassar. Per contra, aquella gent sí que va reeixir a crear una base cultural -una obra- envejable, llaurada entre converses i passions, solituds i lectures, de la qual aquest llibre és un exemple excepcional.