Crítica
PERE ANTONI PONS

Un net i un avi a favor de la vida

'La memòria de l’arbre' de Tina Vallès. Anagrama. 128 pàg. / 16,90 €

Un net i un avi  A favor de la vida / GETTY Zoom

Amb La memòria de l’arbre, segon premi de Llibres Anagrama de Novel·la, Tina Vallès (Barcelona, 1976) es proposa contar la relació d’un nen amb el seu avi. Astuta, l’autora tria un moment molt concret de la relació per posar-se a narrar-la: és quan l’avi, el Joan, és assaltat per les primeres xacres serioses de la vellesa i el net, el Jan, comença a ser capaç de detectar -ni que sigui d’una manera boirosa- i d’interpretar -ni que sigui intuïtivament- el que s’esdevé en el món dels adults que xiuxiuegen al seu voltant. En termes narratius, aquests materials es concreten en un punt de partida argumental simple però que marca un punt d’inflexió en la vida del nen. La novel·la s’inicia quan els avis deixen Vilaverd, el poble on han viscut i on l’avi ha treballat de rellotger tota la vida, i s’instal·len a la casa dels pares del Jan, a Barcelona, amb el que això implica de reordenament de la quotidianitat i de comprensió per part del nen que no hi ha res segur ni immutable.

La novel·la, narrada en primera persona pel Jan, focalitza gairebé tota l’atenció en l’avi i el net. Relata la rutina que porten -els passeigs tornant a casa de l’escola, el gest entre poètic i instructiu d’aturar-se a abraçar els arbres que veuen...-, reprodueix les converses que mantenen, mostra les lliçons d’imaginació i de sensibilitat que l’ancià inculca a la criatura -no li transmet coneixements específics, sinó memòria i una manera afectuosa de relacionar-se amb el món-... També descriu els canvis subtils que provoquen en la manera de ser i de comportar-se del nen els canvis inquietants que va patint l’avi, que “s’esborra” a poc a poc. En aquest sentit, les figures de l’àvia Caterina i dels pares del Jan, que s’esforcen a preservar així com poden la normalitat d’un dia a dia cada cop més incert per culpa de la malaltia de l’avi, són presències constants, però no deixen de ser mai secundàries. Interessen a l’autora pel que aporten a la mirada amb què el Jan escruta l’avi.

Un repte arriscat

Com passa sovint amb les històries -novel·les i contes- relatades en primera persona, tota la força literària de La memòria de l’arbredepèn de la veu del narrador. Com que aquí es tracta de la veu d’un nen, la dependència és fins i tot més accentuada: o és creïble o no ho és. Tot plegat presenta alguns riscos i exigències considerables. Vull dir que fer una novel·la des del punt de vista d’un nen de deu anys, com és el cas, requereix un domini notable del recurs de la ironia dramàtica -quan el lector sap més que el personatge- i una forta capacitat per crear una veu alhora ingènua i espavilada, espurnejant de senzillesa i d’innocència, però també de puntuals lucideses sorprenents. També cal articular-ho tot a través d’una prosa literàriament rica i consistent que sigui, alhora, convincent com a forma d’expressió d’una criatura.

En general, Vallès se’n surt prou bé, d’aquests reptes. La prosa és neta, diàfana i curosa, depurada de cursileries, i, aquí i allà, hi ha idees i frases d’una rica subtilesa i plausiblement esplèndides en boca d’un nen. Com quan els pares li donen la notícia que els avis viuran amb ells i el Jan, feliç però inquiet, pregunta si es pot posar content. O com quan comença a estar al corrent de la delicada salut de l’avi i pensa: “Últimament no vull tenir respostes, prefereixo els contes d’avions”. Tot això no treu, però, que, en diversos passatges, el lector senti que escriure tota una novel·la des de la veu d’un nen presenta limitacions -de potència expressiva, d’intensitat argumental- molt difícils d’esquivar.