HE LLEGIT NO SÉ ON

La felicitat entre parèntesis

La felicitat  entre parèntesis / GABRIELE ACERBONI / ANAGRAMA Zoom

Amanides d’arròs i altres desgràcies d’estar per casa

Quan et diuen “t’hauries pogut vestir millor” i resulta que tu ja t’havies vestit millor. Quan un restaurant, després del nom, posa “des de 1972” o bé “des de 1983” i t’adones que tu, llavors, ja havies nascut, o encara pitjor: ja eres una persona gran. Quan et fiques al llit i no està ben fet i els llençols se t’enrosquen al cos i te’n surten els peus. Quan arriba aquell dia d’estiu en què comencen a preparar-se les amanides d’arròs. Quan t’ensenyen un vídeo de YouTube que se suposa que és molt divertit i has de somriure i fer veure que et fa gràcia. Quan fas un regal, et diuen que els agrada però l’endemà el van a canviar. Quan et disposes a escoltar música, et treus els auriculars de la butxaca, veus que són un nus de nusos i renuncies a escoltar música. Quan et diuen que és veritat que un producte és molt car, però que et durarà molt temps.

Aquests són alguns dels petits disgustos que aplega Francesco Piccolo en el llibre Momentos de inadvertida infelicidad (Anagrama). És una mena de contrapunt a Momentos de inadvertida felicidad, un recull de plaers minúsculs que va batre rècords: de la versió original italiana se’n van vendre dos-cents seixanta mil exemplars. Ho escric amb lletres perquè ningú pensi que m’he despistat amb el nombre de zeros.

El nou llibre de Piccolo és molt més que una enumeració de situacions incòmodes. De fet, si fos només això se’m faria estrany veure’l al catàleg d’Anagrama. L’autor combina frases llampec amb relats breus que enriqueixen el volum. Encara ric quan recordo el problema que el va torturar durant els anys en què Giorgio Napolitano va ser el president de la República, i callo per no aixafar cap guitarra.

L’orella, l’estrella de mar, la protagonista que es desfà

Sala d’espera d’urgències. Una otitis ha convertit la meva tarda de diumenge en un moment d’infelicitat que no em passa precisament inadvertit. Espero el torn amb una mà a l’orella malalta mentre amb l’altra sostinc un llibret que em captiva: El parèntesi esquerre, de Muriel Villanueva, publicat per Males Herbes amb il·lustracions d’Aitana Carrasco. Quan finalment m’atenen em sap greu i tot, i això que em cal un antibiòtic directe a la vena. La prosa de Villanueva se m’ha arrapat endins com l’estrella de mar a la protagonista de la història. Arribo a pensar que la gràcia d’anar perdent òrgans és que no se’t poden infectar, quan ja no els tens. Però a la vida real res no et garanteix que se’t regeneraran les cèl·lules i se’t refarà el cos: val més que surti del llibre i em prengui l’azitromicina.

Un cotxe, un bosc, dos nens, una parella que no es parla

Un moment de felicitat que tampoc em passa inadvertit: saber que aviat podrem llegir una nova novel·la d’Imma Monsó. Es titula L’aniversari, la publicarà Columna i hi veiem dues escenes que avancen en paral·lel: una parella en crisi dins d’un cotxe i dues criatures que juguen al bosc. L’escriptora s’ha atrevit amb un thriller al voltant de la perversitat humana, però confio que el llibre que ja ensalivo també tindrà aquell punt d’humor que tant m’atreu de la seva prosa. “M’hauria agradat ser la Patricia Highsmith”, em confessa l’Imma. Ho diu amb la mateixa naturalitat amb què fa un minut ha deixat anar: “Jo viuria dins d’un cotxe”.

El cotxe de L’aniversari avança per una carretera de muntanya. La parella circula en silenci: fa tres setmanes que no s’adrecen la paraula. Sempre és millor callar que dir segons què. Francesco Piccolo guarda a la pila dels records infeliços aquell dia que una dona li va etzibar: “Em puc imaginar vivint sense tu; tu no et pots imaginar vivint sense mi”.