Un estilista fi i enciclopèdic

Critica de 'Poesia completa. 1982-2014', de Gerard Vergés. Proa, edició de D. Sam Abrams. 320 pàg. / 19 €

El primer que sorprèn en la poesia, ara ja completa i coronada, de Gerard Vergés és que és una poesia sempre amable, tot i ser d’alta cultura i refinament. De factura impecable, la seva mètrica estricta i polida és tot un model per a l’aprenent de fer versos, i llisca com si res, amb una traça artesanal verament admirable. Poeta d’aparició pública tardana, és interessant veure, en el seu primer llibre, L’ombra rogenca de la lloba (1982), com es lliura al joc intertextual, jugant a un diàleg poètico-erudit en el qual l’autor s’identifica amb la figura del bessó Ròmul, que és el que fa els versos, i l’exegeta queda representat per l’altre bessó, Remus, que indica i comenta tots els referents que apareixen en el poema. Una gran troballa que pot divertir el bon recercador de fonts i referents. També és d’interès palès l’intel·ligent recurs irònic de convertir el tòpic en decorat, tot jugant sàviament amb epítoms de la banalitat, en un joc retòric recurrent: “Res no val tant com un instant d’amor” -a Maig d’amor -, “Vénen i van les ones de la mar” -a Inspirat molt vagament en Hölderlin - o “De tot el que hem llegit n’hem fet substància” -a Antologia dels poetes més estimats -. Insistim, si l’atribut “amable” ha tingut alguna vegada sentit per definir un poeta, seria per parlar de Vergés. És deliciosament llegívol, com diria el professor Jordi Llovet, per entretenir un viatge agradable, ben acomodats, posem per cas, en el mític trenet de Palma a Sóller. L’excel·lent factor de decasíl·labs que és l’artífex dels poemes permet llegir-los sostingudament sense problemes afegits.

Creador i comentarista

L’ombra rogenca de la lloba és, certament, un llibre entretingut, per anar llegint entre els bessons Ròmul i Remus, fent els salts de pàgina pertinents (en realitat, un fa de doppelgänger de l’altre: l’un, creador; l’altre, comentarista, això quan no es converteix, com en El Jardí de les Delícies (2014), gairebé en documentalista -vegeu les profuses referències sobre Hyeronimous Bosch-. Als versos 151-2, quan diu que “l’home/ potser és tan sols un somni de les ombres”, anem a cercar la referència de l’asterisc que acompanya el vers i Remus ens diu que “l’expressió és de Píndar”. Efectivament, Píndar va quintaessenciar les citacions odisseiques sobre l’ombra i el somni (quan Ulisses -en un dels passatges més commovedors del poema homèric- vol abraçar la seva mare difunta, aquesta se li volatilitza entre les mans. En la versió de Carles Riba: “Tres vegades m’hi llanço, que el cor d’abraçar-la em manava,/ i tres vegades, d’entre les mans, com una ombra o un somni/ se me’n volà, i la pena se’m feia en el pit més aguda”, en memorables hexàmetres, i li explica que quan la vida abandona “l’ossada emblanquida”, el buf (l’ànima), com un somni s’envola i voleia - Odissea XI, 207-222-), en un dels passatges més impressionants de la poesia de tots els temps.

Diu Píndar a l’ Oda Pítica VIII, 95-96: “Éssers d’un sol dia, què som i què no som? El somni d’una ombra, l’home”. Estilitzat com “l’home és el somni d’una ombra”, shakespearitzat com “som fets de la matèria dels somnis (d’unes ombres)” i sublimat per Calderón a La vida es sueño, aquest passatge pindàric fou crucial en el llenguatge poètic de Hölderlin, en el qual apareixen manta vegades les ombres gregues. Així, Vergés allarga l’ombra de l’ Odissea i admet: “Comprenc que l’home és la memòria”. Com recorda el gran prologuista, l’obra es dreça sobre tendències contràries: la centrípeta i la centrífuga.