Vladímir Makanin, nascut el 1937, matemàtic i guionista de formació, és un veterà de la narrativa russa contemporània. Ha publicat més de trenta títols, entre novel·les, narracions i reculls de contes, i ha sigut guardonat amb nombrosos premis dins i fora del seu país. El premi rus més prestigiós, però, el Bolxaia Kniga (El Gran Llibre), que va rebre el 2008, li va portar més problemes que satisfaccions. D’una banda, els periodistes acusaven l’organització del premi de mafiosa i desemmascaraven el seu procediment. Makanin havia presidit el jurat de l’any anterior, i havia insistit a donar un accèssit especial a Andrei Bitov, que va ser nomenat president del jurat de l’edició del 2008 i va promoure la candidatura de Makanin. Aquest últim, de fet, havia trencat el reglament del premi presentant-s’hi amb dues novel·les, una de les quals s’havia publicat fora del termini establert, però el jurat va fingir que no se n’adonava. D’altra banda, els lectors d’ Asán, la novel·la guanyadora, centrada en la guerra de Txetxènia, la van convertir en objecte de crítiques incessants. Els que havien tingut alguna implicació en la guerra, encara que fos la més petita i teòrica, deien unànimement que el llibre, d’intenció clarament realista, estava ple de detalls falsos. El protagonista, el comandant Aleksandr Zhilin, un home despert i despietat, munta un negoci particular aprofitant el dèficit de benzina a Txetxènia: segons els lectors més documentats, la benzina era l’únic producte que no havia faltat mai a cap regió del país, ni abans ni durant el conflicte bèl·lic. Tots els personatges de la novel·la, situada a finals de la dècada dels 90, es comuniquen a través de telèfons mòbils: en realitat, la telefonia mòbil a Txetxènia no va existir fins a l’any 2002. Per acabar -i aquest és l’engany més subtil de la novel·la-, Assan, la fascinant divinitat alada de dos braços que mata amb l’un i comercia amb l’altre, no és part del folklore txetxè, com afirma el culte general Bazànov, sinó fruit de la fantasia de l’autor, que la crea per donar una dimensió llegendària al protagonista (el seu nom, Aleksandr, els txetxens el pronuncien Assan).

Un precedent en format breu

Alguns dels crítics més perspicaços argumenten que, malgrat tot això, la narració té nervi i els personatges són d’una gran vivesa: el gran error de l’autor és haver situat l’acció en un país concret en una època concreta sense tenir un coneixement profund de les circumstàncies. Si l’escenari hagués sigut un Caucas abstracte, i el marc temporal indefinit, Asán s’hauria estalviat bona part de les invectives. En realitat, fa uns anys Makanin sí que va escriure un conte que respon a aquests criteris i conté el germen de la novel·la. És el que dóna títol al recull El prisionero del Cáucaso y otros relatos (Acantilado, 2011), publicat originàriament el 1994. Descriu la relació entre un soldat rus i un jove caucàsic que té en captivitat. L’atracció secreta que el rus sent per l’altre arriba a ser tan dolorosa que només li queden dues opcions: matar el seu desig o matar qui el provoca. La força del relat és abassegadora fins al punt que els lectors més exigents no van dubtar a proclamar-lo una obra mestra. Tot i així, quan El presoner del Caucas va ser escollit com a lectura obligatòria al batxillerat rus va saltar la guspira d’una nova polèmica: ¿es tracta d’una propaganda oculta de l’homosexualitat? Certament, és una pregunta bàsica en un país on ser homosexual és tan greu com ser txetxè.