ELS ALTRES

La dona que està en pau

LA MEVA AMIGA VA TROBAR FEINA A L’ESCOLA ON HAVIA ANAT. / CRISTINA CALDERER Zoom

Ens coneixem des de jovenetes. Ens tenim un gran afecte, tot i que som ben diferents. O, qui sap, potser per això. La meva amiga va ser una nena ben educada i responsable, estudiosa, molt femenina, que deien aleshores. La gran de tres germans -els altres dos nois- era de gran ajuda per a la mare i es mostrava sempre obedient i sol·lícita amb el pare, un home que combinava una gran simpatia amb un tarannà autoritari i uns principis inflexibles. Quan tenia 15 anys es va enamorar del germà d’una amiga en una festa particular. Van començar a sortir i al cap de res feien plans per passar junts la resta de la vida. Va estudiar fins als 18 anys en un col·legi de monges, després va fer magisteri en una universitat privada i va trobar feina immediatament -eren altres temps- a la mateixa escola on havia estudiat. Al cap de poc d’haver començat a treballar, ella i el promès van decidir casar-se. La recordo preparant la gran festa amb mesos d’antelació, emocionada, convençuda que tocava amb els dits el somni que l’havia alimentat des de petita.

Va tenir dues nenes tan educades, responsables i femenines com ella. El matrimoni rutllava, l’empresa del marit també, la vocació de mestra es mantenia i la família li omplia de felicitat tots els minuts del dia. La veritat és que es feia difícil no envejar-la una mica, no tant per la vida que tenia com perquè feia la sensació que havia aconseguit tot el que desitjava abans dels 40 anys. No teníem gaire res en comú: ella anava a missa i escoltava Julio Iglesias, però sempre que ens trobàvem rèiem molt i ens fèiem confidències.

Ara té 55 anys. Les seves filles s’han casat i ella ha decidit que allò que havia viscut durant 30 anys amb el marit no era amor. Així ho explica: que està convençuda que “per allà fora” l’espera l’amor que anhela. Ha deixat estupefactes marit, filles, mare i germans. La meva amiga somriu i admet que li ha costat fer el pas però que, ara, se sent finalment en pau. I jo només puc dedicar-li mentalment una ovació llarga, llarga.