El discret seny ordenador del catalanisme antifranquista

El discret seny ordenador del catalanisme antifranquista / CARLOS PÉREZ DE ROZAS / EFE Zoom

Dos fets diferencials, entre molts d’altres, ajuden a entendre la Catalunya sota el franquisme: la societat civil i el catolicisme. La primera s’ha convertit en un recurs retòric buit (quan no manipulat interessadament), però que partia d’una realitat concreta: un teixit associatiu divers, complex i promiscu, substitut de les mancances estatals i còmplice creixent de l’oposició democràtica. El segon, en canvi, sembla haver caigut en l’oblit com si l’actual laïcisme ens impedís apreciar en la seva justa mesura la seva rellevància i omnipresència. Ras i curt: sense l’Església difícilment s’entén el franquisme, però encara menys l’antifranquisme.

El jurista Josep Maria Vilaseca Marcet (Barcelona, 1919-1995) encarna la importància d’ambdues circumstàncies. A partir de la profunda religiositat familiar i de la seva implicació en l’associacionisme catòlic, va veure’s alineat en el bàndol dels vencedors, tot integrant-se en l’elit funcionarial del nou règim com a advocat de l’Estat i en la intel·lectual pels seus contactes i conviccions religioses. La mateixa fe que l’havia aproximat al nacionalcatolicisme va acabar allunyant-lo, en sentir-se creixentment incòmode amb “la simbiosi establerta entre Església i poder polític”.

Els primers moviments de dissensió es van articular a través d’una fracassada militància en la democràcia cristiana espanyola (immunitzat així contra futurs partidismes), una progressiva implicació cívica i una profunda reflexió sobre el compromís social, arran de les encícliques de Joan XXIII. Tot plegat va quallar a finals dels seixanta, en renunciar a la seva plaça per posar la seva professionalitat i diners, en perfecta sintonia amb la seva dona, Maria Teresa Roca -de l’imperi dels sanitaris i la calefacció-, “al servei d’empreses de millorament col·lectiu”. A partir d’aleshores, Vilaseca és arreu. Convençut de la funció social del diner, va comprometre’s “en la construcció d’una alternativa ideològica que tenia en el centre la justícia social i el reforçament del teixit civil del país”. Sempre amb discreció: “Al rovell de l’ou, però a l’ombra”. Aquesta reserva va accentuar-se amb la Transició, quan el focus es trasllada a la política, i malgrat la seva col·laboració amb els presidents Tarradellas i Pujol, l’accelerada transformació de la societat va afavorir-ne l’oblit.

Fe profunda i cervell ordenat

Jordi Amat torna a la biografia després d’ El llarg procés (Tusquets, 2015) per recuperar la memòria d’un burgès heterodox, d’un cristià progressista, d’un home de fe profunda i cervell ordenat, element fonamental en la reconstrucció del país, especialment durant el tardofranquisme. El seu nom apareix vinculat a empreses editorials (de Cuadernos para el Diálogo a Edicions 62 i Laia), periodístiques ( El Correo Catalán ) i educatives (d’Esade a Betània Patmos), entre moltes altres. Amb tot, seria l’entramat fundacional creat pel matrimoni Vilaseca-Roca allò que els identificaria més clarament, amb l’Institut Pacis com a casa mare i les Jaume Bofill i Serveis de Cultura Popular com a vaixells insígnia.

Un país a l’ombra és la vindicació d’una vida i, alhora, d’un món que va ser essencial per a la supervivència i posterior recuperació catalana i catalanista. L’obra pivota sobre l’arxiu privat de Vilaseca i, especialment, sobre les seves notes d’agenda, reflexions i textos autobiogràfics. Aquest ric material facilita la difícil tasca d’introspecció en el personatge, tot convertint el risc de quedar segrestada la veu del biògraf per la del biografiat en oportunitat per accedir en primera persona a un món injustament oblidat.