MINÚCIES
JORDI LLOVET

Littré

Ja vam dir la setmana passada que aquesta parlaríem de Littré, amb noms de fonts Maximilien-Paul-Émile (1801-1881), filòleg i filòsof francès, deixeble del pare del positivisme, Auguste Comte, redactor del molt notable Dictionnaire de la langue française, arquetip de tots els diccionaris ulteriors d’aquesta llengua.

Littré era un home que filava molt prim en qüestions de llenguatge. No hauria suportat, per exemple, que un home del temps digui a TV3, actualment, que “hi ha núvols en alçada”, quan l’alçada només és l’altura d’un ésser humà i, com a molt, d’un animal domèstic, en especial les vaques. Hi ha núvols, per tant, en altura, com un edifici té una altura i una muntanya també. ¿Qui ha sentit mai dir: “Glòria a Déu en les alçades”? No: diem, o dèiem, “Glòria a Déu en les altures” (com passa amb els núvols, que també són al cel, amunt amunt).

En fi: Littré no es permetia ni permetia als altres cap relliscada lingüística. Li havia costat molts anys aprendre tots els secrets de la seva llengua -com els va passar a Pompeu Fabra o a Joan Coromines en el cas del català- perquè la gent digués coses impròpies del gènere humà, que només es distingeix del regne animal pel fet que domina, o hauria de dominar, el llenguatge.

Doncs vet aquí que un dia que la senyora Littré havia anat de viatge i va tornar abans del que estava previst, va arribar a casa i es va trobar el seu marit amb una amant, al llit: una cosa és el rigor lingüístic i l’altra la fidelitat matrimonial. La bona dona, en veure el seu home allitat amb una altra, va exclamar: “ Mon Dieu! Je suis surprise! ”, és a dir, en català: “Déu meu, estic sorpresa”. Sempre en llengua francesa, Littré va respondre, del llit estant: “ Ah, non, Madame, c’est nous, qui sommes surpris; vous, vous êtes étonné! ”, és a dir. “Senyora, som nosaltres que hem estat sorpresos -val a dir, “enxampats”-; vós esteu atònita”. La gràcia, naturalment, només val del tot per a la llengua francesa, perquè el català “sorprendre - sorprendre’s” equival als dos verbs francesos, que es diferencien semànticament, “ surprendre ” i “ étonner ”. Però és un exemple de portar la correcció lingüística fins a una situació veritablement compromesa. És possible que, davant aquesta puntualització, la cosa no es compliqués, i marit i muller casats legalment fessin aviat les paus.

També hi ha un passatge d’ Els quaderns de Malte, de Rainer Maria Rilke, en què un personatge, a punt de morir-se, sent que algú diu: “Al pasillo hi ha un capellà, ¿vol que el faci passar?” I el moribund, més a l’altre món que en aquest, respon: “Si és al pasillo, que s’hi quedi; però si és al corredor, ja pot entrar”. Però es va morir abans de rebre el viàtic; això sí, carregat de dignitat lingüística.