El dilema

una cabana a l’hivern hubert mingarellisembra llibresTraducció de lluís-anton baulenas160 pàg. / 16,50 €

Hubert Mingarelli (Mont-Saint-Martin, 1956) aborda, en Una cabana a l’hivern, un tema delicat: el dilema moral d’uns soldats alemanys que persegueixen jueus escapats d’un camp de concentració innominat, en terres poloneses. Prefereixen eixir del camp, a la recerca de fugitius, que romandre-hi i haver de participar en els afusellaments rutinaris. Erren, doncs, al voltant del lager, fins que troben un jueu. El retenen en una casa abandonada i s’ocupen en una feina que els interessa molt més que la sort d’aquest pobre pària, de qui no sabem res més: aconseguir una sopa decent per sopar. Porten alguns queviures amb ells: sèmola de blat, un poc de llard, una ceba i una botifarra. Amb neu obtenen aigua i es disposen a coure-ho tot. Mentrimentres, el jueu espera, en un rebost. Troben un polonès amb qui comparteixen el menjar; ell no els entén, però la seua animadversió cap a l’hebreu sembla superior a l’odi institucional proveït per la doctrina oficial nazi.

El relat avança amb aquesta peripècia. Hubert Mingarelli és un narrador curós i amb una certa experiència acumulada; la traducció de Lluís-Anton Baulenas és eficaç, i sap fer-se transparent. El que la història ens reserva per al final, en realitat, és un dilema moral: ¿ha de lliurar el jueu al camp, sabent que hi morirà, o més bé caldria alliberar-lo, per mantindre aquesta càlida sensació expiatòria a la consciència?

El risc de tractar l’Holocaust

El dilema acaba resolent-se amb l’opció més còmoda, igual que la mateixa narració. Perquè Mingarelli és hàbil, però aquests elogis que recull l’edició (“Obra mestra de l’empatia i l’horror”, “Novel·la esplèndida, profundament colpidora i emotiva”, “Profundament commovedora”) jo no els hi he sabut veure de cap manera. Potser és que el tema en si no ajuda. És difícil, en un escenari tan sovintejat com l’Holocaust, afegir-hi res que sigui realment original. L’estratègia del relat podria ser eficaç -esmunyir-se a través de la banalitat per convocar l’horror-, però aquest lector s’ha quedat tan ert com els mateixos soldats enmig del cru hivern polonès.

No voldria ser injust, però he llegit massa pàgines amb aquest tema per córrer el risc de fer-hi el passerell. Potser Hubert Mingarelli és aquest geni que jo no reconec i The Guardian, Le Figaro, The Times i The Independent tenen raó. Però la meua opinió només jo puc formalitzar-la. I no hi combrega.