ELS LLIBRES I LES COSES

La dificultat d’estimar els pares

Hervé Guibert, nascut a París el 1955 i mort de sida a la mateixa ciutat el 1991, ha deixat a les lletres franceses un llegat de ficció autobiogràfica cada cop més reivindicat. La seva obra era ell. Escriptor, periodista, guionista i fotògraf, l’homosexualitat, marcada tràgicament els últims anys per la malaltia, va marcar la seva condició d’artista.

Club Editor publica ara, en traducció de David Ilig, Els meus pares, que data del 1986. Hi narra la seva infància i el despertar a la sexualitat en el si d’una família infeliç. Guibert s’hi despulla, a ell i als pares. Sense cap pudor, amb una combinació sincopada de duresa i tendresa, tal com raja. No escatima detalls, misèries sentimentals i materials. La sensació és que hi surt tot. Amb un estil directe, inclou la reflexió sobre la pròpia escriptura, sobre si és lícit anar tan enllà, tan endins en la intimitat dels pares: “Fan l’amor una vegada per setmana, dissabte a la tarda. Ell es posa un preservatiu, s’estintola damunt d’ella, ejacula de pressa i tot seguit va a rentar-se al bany. Ella és comprensiva: «Un home té necessitats, és normal»”. I tot seguit: “Els reté un afecte nascut del costum. Per ells, la desesperació és immoral”.

Guibert els estima i els menysprea. És a dir, els menysprea perquè no aconsegueix estimar-los de debò. El llibre és un exorcisme, un intent infructuós d’alliberar-se del vincle sanguini. Un intent impossible, esclar. “T. escriu als seus pares, el dia del seu aniversari, a Barcelona: «Us dono les gràcies d’haver-me dut al món». Aquest agraïment que jo no sento”. L’únic que el podria alliberar és la mort dels pares, o la pròpia. Quan la mare té càncer, li diu que l’estima més que mai i s’adona que, en realitat, el que està dient és: “Saps què, mor i t’estimaré encara més”.

Guibert pateix la consciència del desamor: “No els odio solament a ells i al meu propi odi, sinó que odio el que miren i el que mengen, els seients on seuen i la roba que cobreix els seus ossos, odio el seu pis, odio les seves lectures, odio la seva por (i escric aquestes coses tan esgarrifoses escoltant una música alegre com l’aigua que llisca per una superfície oliosa), odio el seu mobiliari, odio el seu menjar congelat”. I tanmateix, rere l’esforçat nihilisme, hi ha una última veritat de la qual el mateix Guibert és conscient: l’èxit del llibre no és sinó el seu fracàs en l’intent de convertir-se en el perfecte mal fill. Malgrat tot el que digui, faci i escrigui, els pares no el deixen mai d’estimar.