ELS LLIBRES I LES COSES

La dificultat d’espaiar la tristesa

La dificultat d’espaiar 
 La tristesa / PERE TORDERA Zoom

Si algú encara té dubtes de què va significar el franquisme, de com va arruïnar el cor i les vides de tanta gent, que llegeixi aquesta magnífica novel·la. Contra el blanqueig i el revisionisme que ha envoltat i encara envolta la dictadura, llegiu La sega (Proa), de Martí Domínguez. Però no ho proposo com un deure pesat, sinó com un plaer. Perquè estem davant d’una obra major, que per entendre’ns podríem situar, tant pel tema com per la qualitat literària, entre Les veus del Pamano, de Jaume Cabré, i Pa negre, de l’enyorat Emili Teixidor.

La sega transcorre a la primera postguerra, als anys quaranta i principis dels cinquanta del segle XX, a l’interior de les comarques de Castelló. Els pagesos dels masos dispersos són víctimes de la lluita entre els maquis i la Guàrdia Civil. El narrador és un nen, en Goriet (de Gregori), que recorda com va anar perdent la innocència enmig d’una tragèdia familiar. Un nen espavilat a qui el capellà, don Hilari, vol convertir en mossèn i el mestre, don Arcadi -republicà desterrat i espantat-, vol que es faci mestre. El pare d’en Goriet ha estat assassinat, però ell aprèn a sobreviure com si fos “sord, mut i cec”. O si voleu dir-ho en termes sociològics: a esdevenir membre perfectament passiu de la “majoria silenciosa”. Aprèn la gran lliçó darwiniana a força de patacades: “Tot en la vida descansa en el fet de menjar i no ser menjat”.

Sí, el Martí Domínguez naturalista apareix, esclar. En Goriet, un xiquet tímid, prim i espigat, és sens dubte un alter ego de l’autor, un amant de les bestioles, els fòssils i les plantes, i un noi amb la curiositat desperta per les paraules i les històries. És des d’aquest doble amor, amb aquesta saviesa que va de Linné al Quixot, i amb tota la força tràgica de la postguerra més crua, que Domínguez construeix un microcosmos de pors, d’heroismes inútils, de supervivència, de misèria, d’ideals envellits i d’estimació.

Els homes i dones adults del llibre, siguin guerrillers atrapats en una lluita eixorca, siguin els pagesos que veuen com el seu món s’enfonsa dia a dia, siguin els guàrdies civils obsedits en una caça a l’home que els deshumanitza, són tots víctimes de la desesperació o la ràbia. Res no sembla tenir sentit. És l’ombra allargada de la guerra que els impedeix inventar-se una felicitat. Hi ha una tristesa interior que els atrapa, una tristesa impossible d’espaiar. I en Goriet, enmig d’aquest fatalisme, va obrint els ulls i ens ho explica tot, el bé i el mal, meravellat, sense acabar d’entendre, només ell capaç de somiar un futur que és el nostre present, des del qual La sega ens queda lluny, molt lluny, i tanmateix ens toca de ben a prop, molt endins.