Una descomunal confessió

Des de ja fa uns anys, les memòries o llibres confessionals han envaït l’espai de la literatura. Aquests llibres no es valoren tant pel seu mèrit estètic, com pel contingut en brut del que conten, i moltes vegades pesa més el fet de la singularitat o fins i tot l’extravagància del que es conta que la manera com es transmet. Probablement això té a veure amb la desaparició dels criteris estètics (tornem a la mateixa paraula) a l’hora de valorar les produccions narratives: ja no se sap si la literatura ha de ser social, si s’ha de practicar l’art per l’art, tenir una dimensió mítica, ser realista o, ja des d’una perspectiva purament superficial, ser fragmentària, com si l’ús d’una tècnica concreta atorgués un segell de qualitat.

El cas de Karl Ove Knausgård és un exemple del que acabo de dir, i de com, avui en dia, als llibres els cal un afegitó “extraliterari” perquè aconsegueixin creuar el llindar del que anomenem èxit internacional. Abans de començar a escriure la seva saga personal multivolum, Knausgård era autor de dues novel·les: Ute av verden (1998) i En tid for alt (2004). La primera va guanyar el Premi de la Crítica Noruega, i la segona, una reescriptura parcial de certes parts de la Bíblia i de la història dels àngels a la terra, també va obtenir nombrosos guardons i es publicà en anglès. Però de sobte Knausgård va tenir un cop de geni: va decidir escriure una epopeia autobiogràfica en 6 volums, més de 3.500 pàgines relatant-nos la seva vida (les relacions amoroses, la relació amb el pare, la infantesa); un relat en què exposa a la llum pública vincles i detalls personals d’altres persones, la qual cosa, pel que sembla, li ha fet perdre més amics dels que ha guanyat. Però així és el camí de l’èxit, i Knausgård l’ha trobat, com si es tractés d’un Sálvame literari, convertint la seva vida en un espectacle.

Treure petroli

Però anem a pams. Pel que he dit fins ara, semblaria que la vida del nostre autor és força interessant, que li han passat moltes coses apassionants, que ha assolit una visió de la vida tan profunda que és capaç de treure petroli de qualsevol mínim incident, que és capaç de rodejar de significat un petit gest, de dur a terme una alquímia de vida en literatura. A mi, la veritat, no m’ho sembla. El tercer volum que ara surt en català, L’illa de la infantesa, repassa els anys des que s’instal·la amb els seus pares i el seu germà a l’illa de Tromøya. A partir d’aquí, res de nou: l’aclimatació a un nou entorn, la vida a l’aire lliure després de venir de la ciutat, l’educació entre estricta i absurda (i violenta) del pare, la complicitat de la mare, els primers dies escolars, la relació amb els professors, els primers amors, el descobriment del propi cos preadolescent, la fascinació per la música pop i la creació de la seva primera banda, els primers petons amb llengua: “i després algunes noies es van treure la part de dalt”. El final del volum el marca la marxa de la família de l’illa de Tromøya: és el final de l’illa i de la infantesa.

Al principi del llibre, Knausgård fa una reflexió sobre la memòria: “La memòria no és cap dimensió fiable de la vida, i no ho és per la senzilla raó que la memòria no anteposa la veritat [...]. La memòria és pragmàtica, és insidiosa i astuta, però no d’una manera hostil ni malèvola; al contrari, fa el que sigui per satisfer el seu amfitrió”.

A qui trobi fascinant aquesta reflexió li recomano que llegeixi el llibre de Knausgård. En cas contrari li recomano una gran obra sobre la infantesa: 20th Century Boys, tant el manga de Naoki Urasawa com l’adaptació al cinema de Yukihiko Tsutsumi.