Crítica

L'amor, el sol i els altres estels

'La vostra Anita' de Lluís-Anton Caulenas. Bromera. 128 pàg. / 16,95 €

Quan democràcia volia dir autonomia Zoom

L’any 2001 Ventura Pons va estrenar Anita no perd el tren. La pel·lícula comptava amb un guió de Lluís-Anton Baulenas; a la fitxa tècnica s’especificava, de fet, que el film es basava en el relat Bones obres d’aquest escriptor. Tres lustres després, Baulenas ha recuperat aquell text i, amb el títol definitiu de La vostra Anita, l’ha posat a disposició dels seus lectors. La novel·la, òbviament, explora exactament la peripècia que a la gran pantalla protagonitzaven dos grans actors, Rosa Maria Sardà i José Coronado. L’obra de Pons, per cert, meresqué el premi Goya al millor guió adaptat. No és cap sorpresa afirmar, en aquest sentit, que Baulenas és un gran contador d’històries; en el gènere del realisme costumista, l’autor de La felicitat s’ha fet un nom, ja plenament consolidat.

En realitat, La vostra Anita és una aproximació interessant a la psicologia de la dona madura. Anita està a punt de fer 50 anys i tots els seus somnis es resumeixen a poder dir a un home el que Lauren Bacall li amollava a Humphrey Bogart a El son etern : “Parlant de cavalls, m’agrada fer les meves pròpies apostes. Primer m’agrada veure’ls entrenar una mica, veure si van a per totes o si es queden curts. Descobrir-ne els punts febles i saber què és el que els fa córrer”. Tota una declaració d’amor.

Per si no heu vist el film (que es deixa contemplar ben plaentment), caldrà dir que Anita era la taquillera d’un vell cinema de barri, despatxada brutalment per un empresari sense escrúpols. Quan enderroquen el local per construir-hi un nou edifici, Anita hi trobarà Antoni, l’encarregat de l’excavadora. Cupido hi obra els seus efectes i la dona madura es troba protagonitzant una història d’ amour fou, com en les pel·lícules que tant li agraden.

L’obra es pot entendre, fàcilment, com un homenatge al cinema clàssic, aquelles velles contalles en blanc i negre vistes amb els ulls d’una dona sentimental, tímida i primmirada. De fet, el text s’obri i es tanca amb una referència a La reina Cristina de Suècia, quan la Garbo regnava en la realitat i en la diègesi. Anita no perd el tren es cloïa, de fet, amb un remake sensacional d’una escena d’aquest film, amb Rosa Maria Sardà fent de Greta Garbo i Coronado de John Gilbert.

Una declaració de simpatia pel setè art i per les dones invisibles, aquelles expulsades del circuit de la seducció, amb les seues fantasies i la seua immensa capacitat, encara, de sentir-se protagonistes en l’univers de l’amor che move il sole e l’altre stelle.