ELS LLIBRES I LES COSES

Una democràcia “atada y bien atada”

El conte de fades de la Transició, tal com ha passat a la història oficial de la democràcia, fa més o menys així. Pareu molta atenció, estimats lectors: “Hi havia una vegada una dictadura que, encara que us sembli increïble, en realitat volia democratitzar-se. Sí, perquè mort el dictador, era el que tocava. Ai, fills meus, d’alguna manera, ves per on, ja estava escrit. Cal dir que va costar una mica, hi va haver resistències d’algun militarot despistat, però tot va anar com havia d’anar. Mireu, nois i noies: la Transició va ser un gran pacte nacional auspiciat, qui ho havia de dir!, pel mateix règim dictatorial, que en realitat ja veia la necessitat d’equiparar-se als veïns europeus. I el que més ho veia era un jovenet espavilat i simpàtic, el rei Joan Carles, dit el Campechano. Gràcies a Déu, i a les sempre amatents elits econòmiques, el malvat « todo atado y bien atado » del vell dictador va ser convenientment adaptat per bastir una democràcia no rupturista, una continuïtat que foragités els dos grans dimonis que havien justificat el terrible, però d’alguna manera lògic, ai las!, cop d’estat del 1936: la por al comunisme i al separatisme. Per això es va crear, com per art de màgia, una monarquia constitucional que garantís la sagrada unitat d’Espanya en un ambient liberal i oblidadís, de manera que els franquistes, probrissons ells, quin remei havien tingut -durant 40 anys algú havia de manar, oi?-, poguessin passar a ser demòcrates de tota la vida i els arrauxats comunistes, tan lluitadors ells, es convertien en socialdemòcrates de bé i com cal. I sí, senyors, així va ser. I aquella Transició exemplar va esdevenir un temps meravellós que mai oblidarem”.

I ara us deveu preguntar: com ha sigut possible bastir una tergiversació tan sensacional? La resposta la trobareu al llibre de la sociòloga Marta Rovira Martínez, La Transició franquista. Un exercici d’apropiació de la història (Pòrtic), guardonat amb el premi Carles Rahola d’assaig, del jurat del qual vaig tenir la sort de formar part. És un text revelador, síntesi d’una tesi doctoral dirigida per Salvador Cardús en què a partir de l’anàlisi dels mitjans de comunicació i sobretot de la radiografia dels textos memorialístics de sis personatges clau -Calvo Sotelo, Carrillo, Fraga, Herrero de Miñón, Martín Villa i Peces-Barba-, es desconstrueix aquest relat fantàstic de la Transició, a la qual, finalment, després de gairebé 40 anys, se li comencen a veure les imperfeccions.