Entrevista
Barcelona

Francesc Gelonch: “La crisi no ha estat un accident de la història”

Va guanyar un premi “per error” als 16 anys. Va viatjar al festival de Sundance per portar una pel·lícula a Antonio Banderas. Tenia una por terrible de recitar, però se n’ha sortit prou bé. I ara publica l’excel·lent llibre de poemes ‘La mandra no és un ocell’

Francesc Gelonch (Juneda, 1974) / LAURA GÓMEZ Zoom

Fa anys que circulava el rumor que Francesc Gelonch (Juneda, 1974) estava a punt de publicar el seu primer llibre de poemes. Llicenciat en història de l'art per la Universitat de Barcelona, Gelonch es dedicava a la gestió cultural, al cinema –és autor dels cinc curtmetratges 'Papers pintats'– i a recitar els seus textos, flamígers, enèrgics i amb una quantitat esponerosa d'imatges potents. Aquell debut, però, no arribava, i a poc a poc es va anar convertint en llegenda. Igual que el novaiorquès Joe Gould, que durant tota la vida va prometre que escrivia la història oral del nostre temps, Gelonch podria haver tingut un llibre fantasma entre les mans. Però 'La mandra no és un ocell' acaba d'arribar: fresc i poderós, és una de les grans notícies poètiques de l'any. I el publica LaBreu, coincidint amb els deu anys de la imprescindible col·lecció 'Alabatre'.

Al final de 'La mandra no és un ocell' llegim que vas escriure el llibre "entre els vint-i-molts i els trenta-alguns". És, per tant, un llibre que ja té uns anys.

Sempre he escrit. Així com hi ha gent a qui en un determinat moment li agafa, i és fantàstic que sigui així, jo ho vaig somiar des de petit, i això de vegades implica manies i impediments. Ma mare, quan vaig publicar 'La mandra no és un ocell', em va dir: "Portes des dels 8 anys dient-me que publicaries un llibre!" [riu]. Ja no em creia, com potser altra gent.

Has trigat molt.

Jo m'he dedicat a moltes coses. He pintat, he fet fotografia, he fet vídeo i cinema i he escrit. Hi ha hagut moments a la meva vida en què he tingut la necessitat fracassada de triar un camí o un altre, i mai no he aconseguit de decidir-me. Quan ho he intentat, alguna de les altres coses se m'ha penjat, i m'ha retornat com una espècie de repressió freudiana. Als 25 anys vaig decidir que no escriuria més, perquè tot i que hi havia textos que m'agradaven pensava que podia oferir coses més interessants.

Aquest final va ser un altre principi.

Als 26 o 27 vaig començar a fer textos molt lliures. Acabava d'aparèixer internet i jo feia webs primitives amb textos improvisats que de fet eren poemes. Això era l'any 2000 o 2001. El primer poema de 'La mandra no és un ocell' formava part d'una suite cibernètica, i hi va haver un moment en què ell mateix va prendre vida pròpia, em va demanar el retorn a la poesia 'normal'. Ho vaig fer.

Llavors vas començar a recitar.

Va ser quan tenia 30 anys. Per a mi va ser una sorpresa. En aquells moments pràcticament no em coneixia ningú, però vaig començar a anar a molts recitals i fins i tot pagaven bé. Era un món que em va aportar moltes coses. Jo venia d'un lloc molt petit, de l'art i el cinema experimental, i el món de la poesia em va semblar fins i tot gran. En aquells moments era lògic publicar un llibre, i de fet l'Ester Andorrà de LaBreu tenia previst que jo fos el número quatre de la col·lecció.

Has acabat sent el 70.

El material no estava prou cohesionat. Vivencialment tot just havia començat a arrencar la idea d'escriure i de recitar. No havia freqüentat gaire aquell entorn.

Tenies molta força, dalt de l'escenari. Recordes el teu primer recital?

Sí. Va ser el 2004, a la Kinzena Poètica de Vilafranca. Vaig recitar amb en Joan Adrover, en Santi Borrell i l'Eduard Escoffet. Tot va arrencar perdent una aposta amb els meus amics. Jo feia festivals de cinema, i per a l'Ajuntament de Barcelona n'organitzava un que es deia Barcelona Visual Sound: ho tenia molt ben lligat per tenir una feina normal. Un dia que van venir a casa dos amics artistes alemanys els vaig ensenyar les pel·lícules experimentals que feia. En aquells moments no volia ensenyar-ho a ningú més. Vam fer la següent juguesca: si perdia la feina, hauria d'ensenyar els meus projectes. Resulta que vaig deixar de ser director del festival al cap de poc.

I vas haver d'ensenyar el que feies.

Sí. Vaig voler mantenir la paraula. Vaig parlar amb un amic meu, en Jordi Ribas Boldú –organitzador de la Kinzena Poètica–, sobre què podia fer per entrar al 'negoci' de la poesia. Vaig anar a l'Horiginal i em vaig intentar socialitzar. Va ser un fracàs: només vaig parlar amb en Joan Todó.

No és fàcil, al principi, socialitzar amb en Todó.

Hem xerrat moltíssim. A vegades hem arribat a xerrar cinc hores seguides. Estic molt content que ell faci tanta cosa, actualment.

Tornem a la Kinzena Poètica.

En Jordi Ribas em va dir que em programava amb l'Adrover, en Borrell i l'Escoffet. Em va agafar un mal de ventre excepcional.

Pels nervis de recitar?

Per un trauma que arrossegava. Amb 16 anys vaig guanyar un premi de poesia per equivocació [riu]. Un dia que estava malalt a casa, a Juneda, vaig trobar ma mare que portava lluç de la peixateria embolicat en un misteriós paper verd. Aquell paper eren les bases del concurs de poesia de Juneda, que tenia tres categories: la infantil, la juvenil i la d'adults. En aquells moments jo havia escrit moltes coses però les tenia escampades en paperots de tota mena. Feia una poesia tirant cap a simbolista, influïda per Rimbaud i Baudelaire (una mica més endavant començaria a fer poesia visual, que m'agrada molt).

Vas decidir que et presentaries al premi.

Vaig envair l'ordinador de mon germà, vaig passar a net els textos. A les vuit de la nit d'aquell dia tancava el termini.

Tenies només unes hores per aconseguir la fita.

Tenia una febrada important. El que no rimava ho feia rimar, quan hi havia diverses versions triava la que em semblava millor... A les set em vaig posar a imprimir, i es va estar exactament cinquanta-cinc minuts per acabar la feina. Vaig arribar a la bústia un minut abans que es tanqués el termini. Vaig preguntar: "Per al premi juvenil?". Hi havia moltes bústies i vaig ficar el mecanoscrit en una d'elles. El dia dels premis vaig anar a la cerimònia per si havia guanyat. Quan van arribar a la categoria juvenil no em van dir. Havia guanyat, en canvi, el primer premi per a adults. El primer que vaig pensar va ser: "Merda. Em vaig equivocar de bústia" [riu]. Després em va semblar que quan s'assabentessin de la meva edat em farien tornar les 40.000 pessetes del premi.

I com va anar?

Ningú no em va demanar el DNI, així que vaig guanyar. Aquest premi es convertiria, més endavant, en el premi Joan Duch.

No es va publicar.

No. Un parent meu que estava al jurat va dir que el meu llibre estava ple de faltes d'ortografia. I hi havia un poema porno, basat en 'Houses of the Holy', de Led Zeppelin: el va llegir un home que devia tenir uns 95 anys, i no s'adonava de la ironia del text... el llegia amb una passió que em va fer petar de riure.

Suposo que no et vas presentar a cap altre premi.

Jo no hi donava cap mena de transcendència, importància ni rellevància: era una forma de guanyar 40.000 pessetes. No creia que en la literatura seriosa es donés importància als premis –idea que després ha anat canviant–. El cas és que l'any següent, quan en tenia 17, vaig decidir tornar-me a presentar amb un llibre de sonets.

I el trauma que em comentaves?

Quan aquell any vaig anar a buscar el premi em van demanar de recitar. Fins llavors no se m'havia acudit que podria recitar els meus poemes i vaig improvisar. Va anar tan malament que la segona classificada, una dona rabassudeta que portava una pamela gran al cap, va dir: "Aquest noi potser algun dia té futur escrivint, però mai tindrà cap futur recitant". La dona segurament tenia molta raó –i ho dic sense ironia–, és per això que mai vaig pensar que podria recitar el que escrivia. Abans del recital de Vilafranca, vaig participar en una lectura de Perejaume del Teatre Kaddish: per sortir a l'escenari vaig haver de beure molt de vi, però sembla que va anar bé. Dos anys després vaig fer de cardenal en una obra d'Artaud, també muntada per al Teatre Kaddish: aquell dia vaig voler convertir el personatge en una cosa absolutament repulsiva, i sense adonar-me'n em vaig trobar les cuixes de les espectadores en ple reportatge. Em vaig adonar que tot i ser una persona molt reservada en el fons era un histriònic, com tots els artistes. Creuar la frontera em va servir per experimentar coses que creia que mai experimentaria. A Vilafranca ja vaig recitar amb aquest punt ritual artaudià, entrant en trànsit i emborratxant-me.

Era en aquest to de trànsit que recitaves un dels teus poemes emblemàtics, 'Hi ha'. Recordo una nit de fa deu anys al taller del titellaire Pepe Otal.

És un poema molt simbòlic, perquè el vaig començar quan vaig deixar d'escriure, als 25 anys. Quan vaig començar a recitar vaig acabar-lo, perquè tenia la necessitat d'unir tots dos moments. Vaig estar un mes delirant-hi. Va arribar a ser un arxiu de 70 pàgines, però ara en té tres. Hi ha tota una tradició al segle XIX de poemes en què hi surt aquest element. En una de les proses de les 'Il·luminacions' apareix "hi ha" diverses vegades. En el món simbolista i postsimbolista és un element que es reitera, tot i que d'una manera diferent del meu. Jo he llegit molts textos d'antropologia, i crec que Evans Pritchard escriu que en moltes tribus de la Polinèsia, per poder invocar el transcendent, primer s'havia d'invocar el contingent: "El Joan, que té tres vaques i una casa a punt de caure. La Pepa, que té un pou que s'ha quedat sense aigua". S'havia de fer un llistat de tot el que hi havia al poble per poder invocar Déu. Això em va semblar molt potent: què seria allò meu contingent per invocar una transcendència lírica? En Heidegger, el concepte 'hi ha' també hi és. Ell parla de 'l'ens' com la màxima alteritat, i troba interessant que l'alteritat s'acaba difuminant en allò que tenim de més immanent. També surt l''hi ha' en Mircea Eliade. I en una antologia de la poesia 'agitprop', 'A la paret, escrit en guix', traduïda per Feliu Formosa, on també apareix: "Hi ha molts porcs asseguts als ministeris" i idees semblants.

El teu 'Hi ha' és una síntesi de tot això.

Volia aconseguir una invocació del que a mi em provoca el fet poètic. Per això el col·loco a l'inici del llibre. És un dels seus leitmotivs.

Les preguntes que tu et fas defugen la contingència: "Hi ha un pam de mar al desert / i el vaixell bufa la vela".

El vaixell ve d'un text de Derrida que parla de l''hi ha' en Heidegger. El vaixell és la capacitat de metàfora del llenguatge, que teixeix i uneix tot el que pot existir. El llenguatge és una cosa fluïda, que podem trencar i esbocinar perquè ens serveixi constantment. Ens ho permet somiar tot, qualsevol cosa. Derrida es fa aquest plantejament i li dóna aquesta metàfora del vaixell. També Hans Blumenberg té tres llibres molt interessants sobre la metàfora del naufragi. Quan vaig escriure 'Hi ha' tenia al cap tot això.

Com arribaves a tots aquests textos filosòfics?

Vaig estudiar història de l'art i vaig tenir professors brutalment fantàstics, com en Martí Peran, que em va descobrir Blumenberg i em va permetre entendre el poc que entenc de Heidegger. 'La mandra no és un ocell' és ple de cites encobertes.

És un poema que també és de denúncia. Escrius: "Hi ha un gimnàs per a mentides esveltes i musculoses". I també: "A dintre d'una / colossal trempada malaltissa oprobiosa gormanderia / o si voleu golafreria / hi ha mosques sibarites que trien la millor merda".

He estat molt vinculat a moviments socials tota la vida. És desesperant que l'esquerra renunciï a la cultura, o que només reivindiqui una certa cultura de proximitat en l'eslogan, i no una cultura que sigui realment transformadora de les persones. Entenc que tenen un focus en la immediatesa social i que sovint és molt millor per pal·liar una necessitat urgent que no encarar-se al fet cultural. En Marx és molt nítida, la funció de la cultura, i també en la tradició de l'esquerra: no creuen que sigui possible una transformació social sense la cultura. Per tant, aquí crec que ens estem equivocant molt i per això em sento descol·locat en relació a certes maneres d'entendre el progressisme d'esquerres.

La dreta, en aquest sentit, tampoc acaba de vehicular idees culturals gaire potents.

Està en retirada. La dreta es va apropiar de l'humanisme. Això fa una mica de gràcia quan mires moviments com el noucentisme. La tradició il·lustrada és Voltaire, Diderot, William Godwin –pare de Mary W. Shelley– i els ideòlegs de la Revolució Francesa. Si tu vols, és una revolució anarquista. L'humanisme està fet sobre la radicalitat de pensar que tenim la possibilitat d'evitar el dolor a les persones i construir un món millor a través d'un canvi polític i social. L'humanisme vol que tothom tingui més o menys les mateixes possibilitats: és molt important. Ara mateix ens trobem en un moment polític estrany, on la gent veu els conceptes canviats. Una esquerra que no defensi la transformació social a través de la cultura em sembla ultraconservadora. La dreta no va a reivindicar la justícia ni la igualtat, encara que pugui buscar una certa il·lustració cultural.

Quina proximitat tens amb les avantguardes, com a poeta? Hi ha textos teus que em recorden J. V. Foix.

La idea de les avantguardes ha estat molt mal explicada. Jo m'hi he dedicat acadèmicament perquè m'han interessat molt. Si vas fins a la dècada de 1870, la Comuna de París i els cafès anarquistes ja prefiguraven el que més endavant seria dadà. Des d'una mica més abans, des de Baudelaire, tenim una modernitat que neix a les ciutats que es va articulant com pot, unes denúncies socials de gent que ve del carrer i d'estrats que fins llavors no eren els de la gent que sabia llegir i escriure. Comencen a aparèixer i funcionar, juntament amb els artistes que tenen idees autènticament subversives que dialoguen amb propostes més conservadors. Sovint s'invoca Paul Valéry i André Gide. També Alfred Jarry i Paul Verlaine, que té un últim llibre abans de morir que és purament polític i social, de denúncia. Es diu 'Invectives' [1896]. És hiperapocalíptic. En comparació amb aquest llibre jo sóc súper optimista.

T'han interessat les avantguardes abans i tot de ser formalitzades per escoles.

A vegades l'avantguarda ha quedat reduïda a una qüestió de jocs formals. Si vas a un dels jocs més formals que hi ha, el cinema abstracte que comença a plantejar-se el 1915 amb el futurisme –i una miqueta abans amb altres històries–, tot això té un rerefons social bestial. Igual que la teosofia, que també va fer furor perquè tenia a veure amb les noves experiències de la visibilitat. La gent començava a rebre fotografies submarines, dels astres i de microbis. Se'ls creava una idea nova del món. Això s'explicaria una mica més endavant amb Moholy-Nagy, autor de 'La nova visió', i la influència que té en Walter Benjamin. L'avantguarda s'agafa com una mena de postal del que ha quedat quan el més interessant és el que bullia en cruïlles i carreteres laterals. L'avantguarda és l'art de finals del segle XIX i del segle XX. Configura el nostre imaginari sobre què és l'art al segle XX.

I el segle XXI, com serà?

Serà avantguardista o no serà. Les avantguardes s'han anat succeïnt en diversos moments històrics. Si agafem el segle XV, els trenta anys de renaixement són una etapa avantguardista bestial. Si mires els poemes pornogràfics d'Aretino agafes una idea de com la impremta va alterar els coneixements... Per a mi l'avantguarda és un concepte transitori. Per a mi, Ausiàs March és profundament avantguardista: al seu moment és un punk; el que no té sentit és invocar-lo des d'un esperit pacífic. Potser l'avantguarda més important és la de la sinceritat. Baudelaire va ser traductor de Poe, que té un 'marginalia' –una nota al marge– que és impressionant, i que diu: "La veritat absoluta d'una època no es pot dir. Si algú la digués, aquelles paraules cremarien el paper". Això, però, s'ha de fer, pensa Baudelaire, i per això escriu 'El meu cor al descobert'. A 'Les flors del mal' hi ha un intent de dir aquelles coses que resulten massa incòmodes a la societat de la seva època. Al seu últim llibre, 'Pobre Bèlgica', diu que vol fer un llibre que sigui un insult absolut als belgues perquè els considera la caricatura dels francesos.

Les avantguardes han treballat l'insult.

Pots encarar-te també amb la realitat sense aixecar els murs de l'insult. L'intel·lectual necessita una llibertat crítica davant del que passa. Si és prou sincer, l'art serveix molt a la societat per autoanalitzar-se, per veure què està passant.

Fa anys parlàvem de Lawrence Ferlinghetti. Dels 'beatniks', el que valores més és la seva sinceritat?

Els 'beatniks' m'estimulen molt.

En alguns poemes hi he vist aquest esperit 'beatnik'. Per exemple, a 'Que no se't descabdelli l'aire', que comença: "Follem, amor, follem d'una vegada".

És un poema que he recitat molt poques vegades. Al principi hi havia posat una falsa cita de Lenin, que deia: "La música és el millor mitjà per destruir una societat". Vaig anar parlant amb amics d'amics i al final un especialista en Lenin em va dir que era una síntesi de diverses frases. Al final la vaig canviar per la pseudocita popular "La música és per als ases". Aquesta música és la poesia. La poesia et pot situar en un lloc que t'emborratxa d'un efecte especial. La poesia t'ha de portar a viure. No és una esfera autònoma. T'ha de sacsejar i portar a experimentar coses que d'altra manera passaries per alt.

Quina és l'aportació dels 'beatniks' que més t'interessa?

La seva aportació mundial és la llibertat. No només s'associen a la sinceritat, sinó a la llibertat de sinceritat. És un element que permet que la gent que rep la poesia reconstrueixi coses del seu món, que sovint no gosaven dir-se ni comunicar-se. Hi ha un poeta 'beatnik' eslovè, Tomasz Salamun, que m'interessa molt i que l'he anat llegint al llarg dels anys. Els 'beatniks' no són només de llengua anglesa. Aquí, l'herència 'beatnik' es pot trobar llegint l'Enric Casasses o la Dolors Miquel.

I què me'n dius, de Lawrence Ferlinghetti?

És un poeta de qui he traduït una part important, d''A Coney Island of the mind' (1958). Sovint és considerat un 'pre-beatnik', una mica com Kenneth Patchen. Té una cosa molt especial: sap donar un fil màgic a les coses, uneix experiències íntimes amb d'altres d'externes. Uneix tendresa i salvatjada en poques paraules.

Al poema 'Acollonant' tornen a sortir les veles: "Vull tenir veles, esperances, àpats / que m'aguantin la carn a dintre els ossos". Em fa gràcia que sempre surtin veles als poemes, tu que ets d'interior.

Sóc molt de la plana de Lleida però, al mateix temps, quan vaig als Pirineus em diuen: tu ets muntanyenc, de caràcter i de forma de parlar. I quan vaig a llocs de mar em diuen que semblo mariner.

Els poemes són molt urbans. Hi ha batibull, carrers, imatges que corren, que de vegades se sobreposen.

He viscut molt a la ciutat. Vaig tornar al poble fa quatre anys. Hi ha un poema, 'Croquis de la casa que queia' –l'últim que he escrit–, que homenatja el lloc on vivia. El pis més barat que vaig trobar era al carrer Cid, número 10, a l'àtic. Un dia va sortir un article de Xavier Theros que es deia 'La calle más literaria de Barcelona' i hi havia una foto de la finestra de la meva habitació. Theros parlava de La Criolla, que havia estat al carrer Cid, número 10, un lloc que havia irradiat mala vida fins al Paral·lel. Va ser un cabaret on va passar de tot. Diuen que Jean Genet hi va treballar de prostitut. De fet, 'Querelle de Brest' està ambientat a La Criolla i a un puticlub que hi estava molt a prop, el taller de Pepe Otal! [riu]. En aquella casa mentre era amb una amiga va caure un tros de cornisa al carrer.

El llibre està escrit abans de tornar a Juneda, però hi ha alguns poemes on podem veure aquest retorn com a prefiguració. Per exemple, aquell tros de títol que diu "estretor de pis de ca tos pares [...] no tinc son suburbi escantonat de matinades".

Estaria molt bé que fos així. Hi ha molts poemes que associes a una part de la vida, a una conversa que t'ha motivat especialment... Un d'ells és 'Mai guanyen els vencedors sinó guionistes', que fa: "No estem en condicions de quedar bé". Això va sortir d'un dia que tornava de La Farinera del Clot amb en Carles Hac Mor, parlàvem de l'èxit i el fracàs. Jo li vaig dir que mai guanyaven els vencedors.

I guanyen els guionistes?

La ironia és que jo vaig treballar al programa el 'Bocamoll' de guionista. Però va ser després de fer el poema. El guionista és aquella persona anònima que escriu les coses com li sembla que són, i això es converteix en una mena de veritat pública. Vivim en una societat molt mediatitzada per totes aquestes coses, sabem que hem llegit això o allò i només en tenim una semiopinió formada.

Hi ha una part dels poemes en què llegim una sensació de fracàs i decepció.

Durant un cert temps se'm va fer feixuc haver de donar la cara. Quan vaig tornar al poble va ser perquè ho necessitava. He agafat energies per tornar a fer articles, recitals, llibres i la feina que em permet guanyar-me la vida.

Creus que la part de fracàs que apareix al llibre és trobar-te en una societat que no acaba de valorar-te pel que ets? El teu 'jo' estava dolgut perquè es trobava investit per unes capacitats poc valorades i fins i tot menystingudes.

Aquí, realment, em sento amb el deure de parlar de la meva generació. És un tema molt recurrent. Ens hem sentit enclaustrats i menystinguts. Ens hem esforçat per arribar a graus de coneixement que no s'havien tingut mai abans. Som una generació molt formada però no tenim estabilitat laboral ni de perspectives de futur. La nostra societat està entregada a uns valors vells. Intentem preservar la ficció del que existia abans. I som incapaços de donar feina als joves ni donar-los cap estabilitat vital.

Hi ha un poema, 'Aclariment', en què parles de "pares que han matat a tots els joves" i de "rics que es fan més d'or entre la merda elevada / al quadrat".

Hi ha rics que sembla que es diverteixin creant patiment. La crisi no ha estat un accident de la història. En poemes com aquest hi ha coses que crec que s'han de dir. Ens han intentat aixecar la camisa de forma monumental. Està clar que hi ha tota una ideologia conservadora que creu que el nivell de vida va arribar a un moment inassumible i s'ha intentat tirar enrere. Aquest tirar enrere fins ara només s'havia aconseguit a través de guerres. És la primera vegada que s'ha fet sense passar per un conflicte armat.

Un dels ecosistemes poètics que et va interessar va ser el romanès. Vas estar treballant en una antologia de poesia romanesa.

Tinc el llibre bastant avançat. A la tardor m'hi tornaré a posar amb la Corina Tulbure. Últimament ha sortit una antologia de Marin Sorescu –un dels grans noms– feta per Corina Oproae i Xavier Montoliu.

Com vas descobrir la poesia romanesa?

Va ser a través del món del cinema. Feia un festival de cinema que es deia Possibles, centrat en l'Europa Central i oriental, i gràcies a això vaig conèixer molta gent de països d'allà. Va ser així que em vaig proposar de fer una antologia del romanès amb la Corina Tulbure. La poesia romanesa és sorprenent i extraordinària, molt més important del que sembla. La importància de la poesia romanesa per a les avantguardes és enorme. Te'n diré tres exemples: Tristan Tzara, Paul Celan i Isidore Isou, el gran teòric del lletrisme. Més enllà de tot això, la poesia romanesa ha anat irradiant una força bestial a la poesia europea a través d'autors com Ghérasim Luca, Nikita Stanescu i Mircea Cartarescu, que té un gran poema èpic, 'El Levante'. M'agradaria que a la poesia catalana passessin coses del nivell de la poesia romanesa.

En quin estat es troba el circuit de recitals i la publicació de llibres de poesia?

Va haver-hi tota una època en què em vaig poder guanyar la vida a través de la poesia. Hi havia una disponibilitat econòmica que ara no hi és. Amb els anys crec que molts poetes s'han sumat al circuit, i això és molt potent. Ara bé, m'agradaria que hi hagués més diversitat: m'agradaria que als rànquings apareguessin autors d'escoles diferents. Si mirem el Facebook, la literatura catalana ens ha fet topar amb una falta de model que ha ensopegat amb una frivolitat sobtada. Ens trobem que hi ha molt poques revistes, les que hi havia s'han convertit en dinosaures acadèmics, i les que comencen empenyen amb molta voluntat, però ja veurem fins on arriben. El problema és, bàsicament, d'academicisme. Hem estat incapaços de convertir el desacademicisme en una cosa natural, que és una necessitat bàsica per sobreviure. Estem en una situació poc clara, pel que fa a la nostra supervivència. Hem traspassat a les xarxes socials una responsabilitat que no haurien de tenir. Per sort ara es fan més actes tot i que hi hagi menys visibilitat. Hi ha més actes però menys propostes. Trobo que hi ha molts noms però poca capacitat crítica: és molt difícil que hi hagi espai per a tot això.

Tornaràs al cinema, o el tens abandonat?

Aquesta faceta la tinc una mica abandonada, però hi estic retornant. He fet una obra de teatre, 'Casagemas', que el Teatre Kaddish estrenarà a la tardor i que té una part de cinema experimental, de pintura sobre pel·lícula amb treball sonor. Del 1999 al 2005 vaig fer cinc pel·lícules que es deien 'Papers pintats'. La tercera va anar al festival 'Exit', a Sèrbia, que és força important, però també es va passar a Marràqueix, a la Setmana de Cinema Experimental de Madrid, a Finlàndia, a Londres... Podria ser que les sals de plata del cel·luloide m'arribessin a intoxicar. Tenia un punt d'alquímia perillós, el procés de pintar els fotogrames.

Vas voltar molt, quan et dedicaves a la gestió cultural.

Treballava al Centre d'Estudis Cinematogràfics de Catalunya (CECC). Jo en portava la productora, el grup Cinema Art, i em tocava anar a festivals de cinema de tot el món. A Sundance vaig saludar Robert Redford i Antonio Banderas, per exemple!

És veritat que a Banderas li vas anar a portar una pel·lícula?

Sí. Banderas havia rodat una pel·lícula amb Héctor Faver a la dècada dels 80, que havia estat director del CECC. Quan vaig intentar acostar-me a Banderas hi havia un sistema de guardaespatlles molt complex. Un l'hi deia a l'altre, i aquest al següent, fins que l'últim arribava a Antonio Banderas. Vam acabar anant a fer una cervesa, però per fugir dels guardaespatlles es va haver de disfressar.