RAFEL GALLEGO

Roberto Calasso: “Les coses importants ja no tenen solució”

Editor i assagista italià, premi Formentor. Acaba de publicar en castellà 'El ardor'

Roberto Calasso / ISAAC BUJ Zoom

Els seus predecessors com a premiats en aquesta nova etapa dels Formentor es distingeixen per ser narradors exquisits... una espècie que sembla que perd terreny, i vendes, enfront d’escriptors més efectistes, comercials, que arriben amb més facilitat als lectors... Comparteix la percepció? Li preocupa?

Particularment escric el que m’interessa, no penso en el que fan els altres, no em preocupa.

¿No s’està perdent el gust per la narració acurada, o almenys per consumir una narrativa més culta, treballada?

No ho crec, a tot arreu es fan coses pèssimes i coses molt bones, no veig una gran diferència amb el que hem viscut en els últims anys.

Què considera que l’uneix als autors que han guanyat el Formentor des que s’ha recuperat el premi?

M’agrada pensar sobretot amb els que el van guanyar en la primera etapa: Borges, Beckett... són autors de qui, com a editor, vols publicar-ne les obres completes; els admiro. Gadda, per exemple, és potser el millor escriptor italià del Novecento. Els primers premis Formentor són perfectes com a elecció.

S’identifica amb ells?

Més que identificació, és una qüestió d’admiració. Dels escriptors vius, com a editor que sóc, més val no parlar-ne. És una bona norma.

¿Els premis, com els elogis, motiven, debiliten o no tenen gaire importància?

Normalment els premis són lamentables, però els Formentor són una excepció particularment noble.

Per què?

Per la qualitat que s’ha buscat a l’hora de donar-los forma, per com han sigut concebuts... El meu primer amic espanyol va ser Carlos Barral, que va estar en la gènesi dels guardons.

En la justificació del premi Formentor, el jurat ha volgut destacar que “l’amplitud de camps de coneixement que abasta la vostra mirada constitueix el fonament mateix de la cultura humanista tal com serà rescatada en la postmodernitat del nostre segle...”. Què significa ser humanista avui?

És una paraula que no utilitzo mai. Per a mi només té sentit per descriure els estudiosos que vivien a la Florència del Renaixement. Més enllà d’això, la paraula representa un concepte vague.

I ser un intel·lectual, què implica en la nostra era?

Jules Renard deia que intel·lectual és sempre un adjectiu, mai un substantiu.

Aleshores, com li agrada que el defineixin?

Crec que escriptor és la paraula que em defineix millor, perquè ho abraça tot.

El ardor és un llibre filosòfic, espiritual en un temps on falta l’espiritualitat i la filosofia és un concepte difús i poc transitat...

No sé si és un llibre filosòfic, perquè a l’Índia la filosofia és una cosa i els mites i els rituals en són una altra. Aquest és un llibre sobre mites i rituals. El ardor parla d’un pensament que té 3.000 anys. Avui, òbviament, les coses són molt diferents. I, per tant, és difícil establir una relació amb la nostra actualitat. De tota manera és un llibre que parla de nosaltres. En el pensament vèdic hi ha molts elements aprofitables avui dia.

¿Podríeu definir essencialment el pensament vèdic?

No es pot definir, cal formar-ne part.

¿S’ha substituït l’espiritualitat, en genèric, i les religions més en particular, per una mena de fonamentalisme laic?

És cert que el laïcisme que domina avui té un alt grau d’intolerància.

Però el secularisme també genera mites i fins i tot dogmes, per això li deia allò de la substitució de les religions per una mena de laïcisme doctrinal...

El secularisme actual no és més que una sèrie de procediments, de maneres de fer, però com a pensament és molt dèbil.

¿Cal esperar alguna sortida a aquesta debilitat de pensament que impregna la societat actual?

No. Les coses importants ja no tenen solució.

Això és pessimisme.

Només és una descripció.

¿On troba la motivació per escriure i intentar mostrar pensaments en una societat on les coses importants no tenen remei?

Em motiva entendre i intentar donar forma a certes coses.

Mai no escriu pensant en el lector?

Només penso en el que escric. Ni en el lector ni en mi.

Vila-Matas em va dir fa poc que el llibre en paper havia guanyat el primer assalt a l’e-book...

La por que l’e-book substituís el llibre era ridícula, perquè tecnològicament l’e-book és inferior al paper. Formarà part del món de la lectura, però no substituirà mai el llibre.