UN TAST DE CATALÀ

Té un cor amb tres caixetes i (n’)haurien de ser quatre

La frase del títol explica en un llenguatge infantil la malaltia d’en Guerau, l’olotí de 5 anys que va protagonitzar el moment més emotiu de La Marató de TV3. Però també ens planteja un difícil dilema sintàctic: ¿aquest pronom feble que he posat entre parèntesis el veieu necessari o incorrecte?

El dilema no existeix a les frases “i n’hauria de tenir quatre” o bé “i n’hi hauria d’haver quatre”, en les quals tenim clar que prescindir de l’ en seria un greu castellanisme. En canvi, “i haurien de ser quatre” -i és la meva resposta al dilema- és una frase correcta. Per què?

L’ en representa el tot elidit o desplaçat (aquí caixetes ) del qual un quantitatiu (aquí quatre ) pren una part, però perquè ho pugui fer cal que el tot i la part formin un sintagma nominal (SN) i que aquest sintagma recolzi en el verb (sigui al predicat), com hi recolza l’en (i qualsevol pronom feble).

Si desfem l’elisió de caixetes, les frases quedarien així: “i (el cor) hauria de tenir quatre caixetes”, “i (al cor) hi hauria d’haver quatres caixetes”, “i les caixetes haurien de ser quatre”. En l’última frase caixetes i quatre no formen pas un sintagma i caixetes és al subjecte.

A diferència de tenir o haver-hi, ser es limita a fer de nexe entre subjecte i atribut. Si quatre caixetes fos un sintagma i fos l’atribut (el predicat), ens caldria un altre subjecte (implícit o explícit), com el de la frase “Les cambres del cor són quatre caixetes”.

Però a “i haurien de ser quatre” no hi ha cap candidat a subjecte que no siguin les caixetes ; i si les caixetes són un subjecte elidit (i quatre és el seu atribut), mai de mai les podem representar amb el pronom en.

Si el català estigués plenament normalitzat, la nostra intuïció ja ens diria que aquest “i n’haurien deser quatre” és incorrecte, però com que està plenament interferit, fins i tot parlants molt sensibles no senten la intuïció. La seva por al castellanisme crida més, i s’acaben ultracorregint.