VÍCTOR OBIOLS

Un clímax exempt del glamur hippy

En unes Coordenades proemials del tot lúcides, concises i erudites, l'autor ens adverteix d'entrada que aquest recull forma un díptic amb el seu llibre anterior, La trama perfecta, publicat l'any 2008 en la mateixa col·lecció Alabatre, de LaBreu Edicions. Qui no conegui aquest primer volum, però, no cal que pateixi, perquè ell mateix ens recorda que poden ser llegits com a textos autònoms.

De la mateixa manera que existeixen "novel·les de tesi", també trobem, de vegades, "poesia de tesi". El clímax toca de ple un tema candent del món contemporani, que potser no és nou, però que sens dubte marca indefectiblement el ritme actual de la humanitat, l'addicció, i que, a més, poua les seves arrels en un fenomen universal de la nostra condició com a espècie: el plaer. Diu Busquets que el plaer és la pàtria original de l'home. I Giorgio Agamben, que el plaer constitueix la dimensió original de la història en oposició al temps puntual i continu, com a interrupció alliberadora del flux lineal. Just aquí és on entra el clímax, que "al·ludeix a cimal, a orgasme, progressió narrativa i gradació d'intensitats".

El problema, que queda fixat amb gran perícia descriptiva en els versos, d'un alt poder d'evocació, és la cara i la creu: l'addicció és sempre una baixada a l'infern, però prèviament s'ha visitat el cel; viatges combinats, d'anada i tornada, amb bitllet integrat, però on tot acaba amb un títol esgotat. El fàrmakon grec vol dir remei i verí alhora. Però diu Busquets que les addiccions contemporànies revelen moltes coses: vies de fugida, d'autodefensa, trampes dramàtiques. Ens volen consumidors compulsius, i alhora vigilen que no ens enganxem. Societat cínica: hedonista i puritana. La droga abans unia, era via d'alliberament i exploració transcendent de la consciència. Pepe Sales en deia "la solidaritat dels escruixits". S'ha convertit en via d'anestèsia, de dopatge o de recreació. De banalització. Busquets pinta un món conegut, exempt del glamur hippy, i ja no diguem baudelairià. Tècnicament rodó: auster, a penes passant del pentasíl·lab, i ben poca acció verbal en primera persona. Rima, no n'hi cal.