La ciutat de la bellesa discreta

La ciutat de la bellesa discreta Zoom

Si França és bàsicament una llengua, Perpinyà és sobretot l’absència d’una llengua. Joan-Daniel Bezsonoff, català de França, francès a pesar seu, amb ascendents russos, sense descendents coneguts que no siguen de paper, escriu una guia de Perpinyà, la seua ciutat, i ho fa involucrant-hi un adjectiu desarmant, una càrrega de profunditat en les procel·loses aigües de la subjectivitat. Sentimental (és el mot) és un horitzó d’expectatives útil per a un escriptor, sobretot quan ha d’escriure de llocs inserits cruament en la seua memòria. A partir d’ací ja es pot fer, per exemple, una definició cinematogràfico-musical de la ciutat, en termes antològics: “La bellesa de Perpinyà no us saltarà a la cara com les primeres notes d’una melodia de Mozart. Perpinyà no és pas una noia guapa que desitges tot seguit com Jane Russell. No té la classe de Deborah Kerr, els misteris asiàtics i melangiosos d’una Gene Tierney, els pits de Serena Grandi, els ulls de Liz Taylor, el cul de Brigitte Bardot, la gràcia d’Audrey Hepburn, la vulgaritat intel·ligent de Jane Mansfield. No! Perpinyà té la bellesa discreta d’Olivia de Havilland, la Melanie d’ Allò que el vent s’endugué. No t’enamores de Perpinyà a primera vista com a les cançons de Frank Sinatra, sinó de mica en mica com els personatges de Joan Manuel Serrat”.

Sí, és clar, Perpinyà és una starlette d’una bellesa no evident, però que potser t’encise irreversiblement. De la mà de Joan-Daniel Bezsonoff resseguim el cos imperfecte però estranyament atractiu d’aquesta xicota. Anem a uns carrers, a uns hotels i restaurants, a botigues que l’autor recomana no amb cap pruïja objectiva, sinó precisament excedit per la seua implicació personal amb els seus pobladors o propietaris.

És una guia sentimental, ja ho sabem, així que Bezsonoff no s’està de recordar-nos que el que el lliga a la ciutat són llocs, persones, menges, fites de la memòria. Comprèn que el lector voldrà saber on s’hi parla català. Als soterrars -explica, entre irònic i melancòlic- i al barri de Sant Jaume, entre els gitanos, allà on s’aprèn que “el pintoresc és la cortesia de la misèria”.

Potser un escriptor no estima realment una ciutat o un país, sinó els records que hi projecta, com el de Maryse, bona amiga de Joan-Daniel, vençuda pel càncer, però passejant en aquest llibre -viva!- pels carrers de Virà. Una ciutat també és, abans que res, literatura. I la de Bezsonoff és intensa, desbordant, engrescadora.