EL LLIBRE DE LA SETMANA
DAMIÀ ALOU

El cinisme i la seva estètica

El cinisme  i la seva estètica Zoom

El cinisme impregna de tal manera el pensament occidental que ha acabat produint la seva pròpia estètica, uns productes narratius en què, amb l’excusa de denunciar els seus mals, se’n fa una cinisplotation que permet a l’espectador compartir-lo al temps que participa del simulacre de la seva crítica. Potser l’exemple màxim és la coneguda sèrie House of cards, en què la política es resumeix en una lluita desigual entre una parella d’ambiciosos sense altra fita que alimentar les seves ànsies de poder i compartir els seus petits triomfs amb l’espectador adreçant-s’hi a través de la càmera, la qual cosa crea una relació de complicitat que ens fa creure que ells són l’única opció davant de la pusil·lanimitat de tots els que els envolten. D’això se’n diu ara duresa, un nou valor estètic derivat del cinisme. Quan a una novel·la o una pel·lícula o una sèrie passen una sèrie de barbaritats sense límit ni control, i moltes vegades sense sentit, en diem que són dures, i això les converteix en obres dignes d’admiració, i el públic surt satisfet d’haver vist una obra profunda. És el que es ven, per exemple, en el cas dels dos inventors del gore per a intel·lectuals: Lars von Trier i Michael Haneke, que amb aquesta pintura fan passar les seves rodes de molí per art.

Una de les grans practicants de literatura dura dels darrers vint anys ha sigut aquesta nord-americana de Washington que firma A.M. Homes i que, als seus 53 anys, ha publicat una desena de llibres dels quals, si no vaig errat, el que comentem ara, Ojalá nos perdonen, és el més voluminós, tot i que no és una autora que escatimi paraules. La seva fama va néixer amb la publicació d’ El fin de Alice, la immersió en la ment d’un pedòfil i assassí de nenes, en què ja s’enfonsava de ple a allò que Bataille en deia “la literatura del mal”, però és en la seva última obra on ofereix un catàleg més ampli i detallat de perversions, traïcions i absurds per bastir 648 pàgines. El Harry, un professor i historiador que està escrivint una biografia de Nixon, rep la notícia que el seu germà George és a la presó. Quan s’hi presenta li diuen que ha matat un matrimoni en un accident de cotxe. El Harry va a passar la nit amb la dona del George i acaben cardant. El George s’escapa del manicomi on l’han tancat, arriba a casa i els troba al llit. Mata la dona i acaba, esclar, a la presó, i el Harry es queda amb la tutoria dels fills. A partir d’aquí al Harry li van passant tots els desastres que vulguem imaginar; es fica en un munt d’embolics sexuals i cibernètics, perd la casa i la feina; assisteix a la desintegració del seu petit món, que substitueix com si res per un d’igualment inconsistent, com el “castell de cartes” de la sèrie de Kevin Spacey.

Sense interès ni tensió

El microcosmos que retrata és el de la família, molt propera a la que ens retratava Todd Solondz a Happiness -com bé diu Rodrigo Fresán a la solapa-, en què la raresa és sempre el fil conductor cap a la perversió. El problema de l’acumulació de deformitats que ofereix Homes és, per començar, que impregna el relat d’asèpsia moral: els personatges actuen quasi sempre mecànicament, sense plantejar-se gairebé res, com si el clima cínic de l’època els mogués com titelles. El resultat és que no triguen a perdre interès i tensió; l’argument opera per acumulació: és cert que passen tantes coses que segueixes llegint, però cap d’elles resulta especialment significativa per fascinar. Per mi el problema principal de la novel·la és l’estil pla i uniforme que acompanya totes les escenes, passi el que passi, fins al punt que quan arribem al final gairebé no ens n’adonem: el llibre podria haver-se acabat molt abans o continuar fins a l’infinit, perquè no hi ha selecció del material per produir un efecte. Això sí, alguna cosa aprendrem de Nixon (el paradigma del cinisme en la política americana) i dels usos i costums de la moderna societat cibernètica, i podrem dir que hem llegit una novel·la dura, potser fins i tot molt dura, i molts gaudiran de contemplar la dissolució de la família contemporània. I els més mal pensats diran que avui les novel·les es venen a pes.