El cas de l’escriptor professional

El cas de l’escriptor professional Zoom

Fa anys, una de les fonts més consultades pels escriptors o pels guionistes de televisió era la secció de successos de diaris. Petits robatoris, atracaments, desaparicions, cadàvers trobats en llocs i condicions inversemblants: tot era material de primera per ordir trames protagonitzades per investigadors o policies. Era un recurs vàlid i que atorgava versemblança a les històries. Avui internet fa la funció d’aquelles pàgines amb fotografies en blanc i negre i titulars sensacionalistes, però el to que tenien ressona a l’última novel·la de Joaquim Carbó, un fresc vivíssim de pispes, atracadors i magnats de l’economia que fan de mecenes culturals i que només un escriptor com ell, amb oïda i que sap ser jove als 83 anys, podia haver escrit: a més de divertit, el llibre és un pou de frases fetes i girs col·loquials en un català que cada vegada costa més de llegir o de sentir.

Fa vergonya presentar Joaquim Carbó, però pitjor seria no dir que els seus llibres juvenils com La casa sota la sorra o La colla dels deu han educat literàriament la generació que avui ronda els quaranta, i esperem que algunes més. Una altra de les seves creacions memorables era la d’en Felip Marlot, un detectiu amb pipa i bigoti que resolia petits casos domèstics amb molt d’enginy. Com si li haguessin passat quaranta anys per sobre però conservés l’esperit juvenil, el protagonista de Va com va! és un home que s’ha quedat sense feina i que comença a rebre encàrrecs per resoldre casos protagonitzats per veïns de l’escala o del barri: la dependenta d’una ferreteria, un magnat de l’economia que respon a les no tan misterioses inicials F.M., comissaris i policies de pa sucat amb oli, etcètera. L’acció s’encadena a tota velocitat (el llibre no està ni dividit en capítols!) i sempre amb la veu del nostre heroi quotidià al cap, entossudit a resoldre problemes, saltem del metro al tramvia que va al Fòrum i passegem pels barris menestrals de Barcelona arrasats per la crisi. Com a la vida real, els poderosos no reben cap escarment i els desgraciats fan la viu-viu.

El títol no pot ser més una declaració d’intencions gamberra i alegre, estripada i optimista. Com si Carbó, amb més de cinquanta anys de professió a l’esquena, digués: “¿L’estat de la llengua, de l’escriptura, de les editorials, del sistema literari, dels premis?: Va com va! ”Menys manies i menys neurosi o, com diu el protagonista, “tot això me l’hauria de portar fluixa”. L’únic que compta és escriure i que et publiquin, com molt bé han sabut fer els editors felins de Males Herbes.