Un autor al servei de Sa Majestat la reina

John le Carré (Poole, Anglaterra, 1931) és un autor que no necessita una gran presentació. Des de Trucada per al mort (1961), porta més de mig segle escrivint amb constància i pulcritud la seua visió sobre l'espionatge britànic. Havent estat ell mateix un jove espia -com s'ha suggerit, sense que ell ho confirmara o ho negara-, i havent estudiat a Eton College (el viver dels futurs i alegals servidors de Sa Majestat), és obvi que és una matèria que coneix de primera mà.

Una veritat delicada , en aquest sentit, ve a afegir-se a una munió de novel·les on es traça l'anatomia -necessàriament patològica- del costat fosc de la política britànica. Al capdavall, el món dels espies sembla un subgènere especialment profitós en la cultura de la Gran Bretanya, com si hi haguera alguna cosa intrínsecament british en el fet d'assistir d'etiqueta a una festa amb un micròfon a l'orella mentre es xarrupa educadament un Martini. Després, esclar, tot ve a ser més truculent. Perquè aquests personatges que parlen un King's English primmirat, a la primera copa de calvados, en qualsevol reunió informal, esclataran, com Toby Bell, en un "A parir panteres tota aquesta merda dels collons!" I el motor de l'acció començarà a funcionar.

Una operació a Gibraltar

Toby Bell, en efecte, és només el secretari privat del ministre d'Afers Estrangers. Però mentre ocupa aquest càrrec el ministeri es veu involucrat en una fosca operació -"Vida salvatge"- al penyal de Gibraltar. Bell no n'és informat. Sobre el terreny, qui és comminat a participar-hi és Christopher Probyn, un diplomàtic que no pot rebutjar cap servei a la reina i que hi fa un paper confús i anodí. Passats els anys, Bell i Probyn es trobaran, insospitadament, i es conjuraran per a desemmascarar una operació que no ha estat tan innòcua com els han volgut fer creure.

El relat s'insereix en el context del llarg naufragi moral propiciat consecutivament pel thatcherisme i el blairisme. És possible que la Guerra Freda acabés fa molts anys, però l'estat encara té les seues raons immorals i el ministeri d'Afers Estrangers escletxes profundes que deixen traspuar una llum malaltissa. John le Carré era l'home indicat per a narrar una història com aquesta. Al capdavall, ell sap convertir la cara B de la política britànica en la cosa emocionant, enigmàtica i podrida fins al moll de l'os que sens dubte és. Tot s'hi podria resumir amb aquella coneguda màxima de La Rochefoucauld, "La hipocresia és l'homenatge que el vici rendeix a la virtut"; però hi ha morts innocents pel mig, i això és un salt qualitatiu.

No hi falta cap element: ministres amb dret autoconcedit a confondre els interessos públics amb els privats, sinistres mercenaris, soldats obedients però amb tendència a suïcidar-se -sent esquerrans- amb la mà dreta… I, en l'altre camp, funcionaris amatents i ingenus que creuen que el servei a Sa Majestat no pot exigir l'abdicació en indeclinables principis ètics. Per no faltar, no hi falta ni el canemàs d'una ajornada història d'amor entre Toby Bell i la filla de Probyn. Però Bell ja té massa feina provant de salvar la vida després que la seua denúncia s'haja fet pública.

En el fons, l'estil transparent, clar i net (amb molt bon domini de les el·lipsis i els salts temporals) de John le Carré s'adiu estranyament amb la complexa textura moral de la història que vehicula. ¿Moralitat final? Potser que contra la raó d'estat es lluita malament i no s'acaba de guanyar mai. I per això totes les veritats, arribats en aquest punt, són especialment delicades.

Més continguts de llegim