Literatura
Barcelona

Jordi Puntí: "Un personatge no té vida pròpia, el domines en tot moment”

L'escriptor i periodista publica el llibre de contes 'Això no és Amèrica'

Jordi Puntí, aquesta setmana, a la llibreria Laie de Barcelona / RAQUEL MOSULL DEL CAMPO Zoom

En les dues dècades que separen el debut de Jordi Puntí dels nou contes d’'Això no és Amèrica' (Empúries / Anagrama, 2017), l’escriptor i periodista ha passat de la protecció a l’acció. A 'Pell d’armadillo' (1998) presentava personatges que necessitaven refugiar-se de la realitat –sovint amenaçadora–, i els d’'Animals tristos' (2002) patien les conseqüències d’aquest entorn hostil. La seva tercera incursió en la narrativa breu, en canvi, és plena de narradors-caçador i narradors-pescador. Els primers “surten a buscar la matèria literària, s’endinsen en territoris desconeguts i agusen els sentits per trobar una història”. Els segons “s’asseuen al marge d’un riu i tiren la canya”, i mentre estan quiets esperen “que el peix piqui l’ham”. Uns i altres expliquen històries àgils i alhora gràvides: es llegeixen amb gust i costen d’oblidar.


Han passat quinze anys entre 'Animals tristos' i 'Això no és Amèrica'. Hi ha dues diferències epidèrmiques importants: aquí localitzes els contes i els personatges tenen noms habituals.

No hi veig tant un trencament com una evolució. Hi ha tres contes que són de l’època d’'Animals tristos', –'Premi de consolació', 'La mare del meu millor amic' i 'Set dies al vaixell de l’amor'–, i els he reescrit per actualitzar-los. Volia donar-los, fins on fos possible, una pàtina més de conjunt i més acostada al que he estat fent últimament, que són 'Vertical', 'Intermitent' i 'La paciència', escrits entre el 2016 i el 2017. En aquests contes hi ha una voluntat molt més clara de localitzar els personatges en llocs concrets. I també hi ha la qüestió dels noms: abans els batejava perquè poguessin ser de qualsevol lloc, ara els poso perquè es pugui identificar ràpidament d’on són.

El primer conte és del 2000 i havia format part dels sis llibres que vas publicar amb el col·lectiu Germans Miranda. Allà hi havia, entre d’altres, Carles Capdevila, Pep Bras, Albert Om, Toni Soler i Enric Gomà.

Una de les particularitats d’aquests llibres, que van aparèixer entre el 1998 i el 2003, era que els autors no signàvem els contes i, per tant, els lectors havien d’endevinar qui els havia escrit. Al principi se’n va parlar molt: el primer volum, 'Aaaaaahhh... : dotze contes eròtics' va ser un dels més venuts d’aquell Sant Jordi, en part perquè hi havien participat el Toni Soler i l’Albert Om, que tenien molt d’èxit amb el programa 'Malalts de tele'. Aquell any va ser una bogeria, perquè jo havia de combinar les signatures de 'Pell d’armadillo' amb les dels Germans Miranda.

Va ser un dels últims ‘col·lectius’ literaris de les lletres catalanes. Després hi ha hagut els Imparables o Pedra Foguera, en poesia, i en narrativa, Unai Siset...

Aquests experiments funcionen quan tenen una voluntat literària. M’ho vaig passar molt bé, amb els Germans Miranda. Els llibres que vam publicar tenien la seva gràcia. Els contes que he reescrit per a 'Això no és Amèrica' són 'Premi de consolació' [inclòs a 'Tocats d’amor'] i 'La mare del meu millor amic' [que forma part del volum 'La vida sexual dels germans M.'].

Podries haver inclòs el conte del llibre que els Miranda vau dedicar a Jordi Pujol.

Vols dir 'Totes les costelles tenen la forma dels Països Catalans?' [riu] No l’hi vaig posar perquè no encaixava amb la resta del conjunt.

El gruix del que els lectors trobaran a 'Això no és Amèrica' està escrit des del 2011, sobretot l’any 2016 i el 2017. Enmig hi ha un forat negre que es diu 'Maletes perdudes', la novel·la que vas publicar el 2010.

Aquells anys no hi va haver espai per a res més. Els contes d’'Això no és Amèrica' van ser encàrrecs. Això té una cara bona i una de dolenta: la bona és que parteixes d’unes premisses que et faciliten la feina, però alhora et limiten molt. No has de triar la mida del quadre, però saps que té unes dimensions concretes, i normalment són petites.

Els contes que ens trobem ara tenen una gran cohesió.

La feina de reescriptura d’aquests últims mesos ha sigut amb la intenció de trobar aquesta unitat fins i tot conceptual. Apareix a través de la voluntat d’estil –que ha consistit a retocar els contes antics perquè s’acostessin a la meva forma d’escriure actualment–, però també a través de tot el que està al voltant del llibre, com pot ser el títol, l’ordenació dels contes o la coberta.

No has optat per l’ordenació cronològica.

Exacte. Volia crear un recorregut, sobretot, pels personatges, que acaba amb un conte, 'La paciència', que juga amb la idea dels límits entre ficció i no-ficció. Ara bé, per molta reescriptura que hagi fet, hi ha alguna cosa dels contes que es manté, una espècie d’ADN, que els lliga al moment que els vas escriure: la llengua que vas fer servir, les coses que t’interessaven en aquell moment, l’atmosfera que intentaves reproduir... Tu pots canviar el que vulguis, però allò segueix sent-hi.

Explica'm una de les transformacions que trobem al llibre.

A 'Premi de consolació' hi surt un gos que abans es deia Tsunami i ara es diu Whisky. Per què he canviat el nom? Volia donar-li una versemblança que fa disset anys no buscava. També li he posat un subtítol, 'Conte analògic', perquè avui dia escriure'l ja no tindria sentit: quan el comences t'has d'adonar que és el conte d'un altre temps. Vaig decidir reescriure'l i incloure'l a 'Això no és Amèrica' perquè tenia tres elements d'aquell ADN que comentava abans i que volia mantenir. Quan estudiava a la facultat hi havia dos elements que m'interessaven molt i que a 'Premi de consolació' hi són: un és el concepte de l'amor de lluny, del trobador Jaufré Rudel, i l'altre són les tres gotes de sang a la neu, d''El conte del graal' de Chrétien de Troyes: quan Perceval les veu li recorden el rostre de Blancaflor.

Aquest moment el trobem mentre el protagonista s'afaita. Més endavant s'obre la ferida perquè torni a sagnar.

Això podria ser un homenatge a 'El bigoti', d'Emmanuel Carrère, sense arribar a l'extrem terrorífic de la novel·la.

Quin seria el tercer element?

Un element que contrasta amb aquestes dues imatges d'amor, que són les cançons pop d'Orange Juice. Encara les escolto i se m'emporten directament a l'època. 'Premi de consolació' no ha caducat gràcies als clàssics medievals i als Orange Juice.

El conte està ambientat molt abans de l'esclat de la bombolla immobiliària. Llegint-lo ara t'adones que els venedors de pisos no només poden despertar rancúnia.

Sí. No sé si una venedora de pisos dedicaria tant de temps a un personatge com el protagonista.

Expliques el naixement d'una història d'amor. Perquè comenci, ell ha de fer determinades concessions.

És un conte sobre les renúncies que estem disposats a fer en nom de l'amor. Potser, i sobretot, de l'amor a primera vista.

Les històries d'amor que expliques a 'Això no és Amèrica' o bé ja han acabat, o bé parteixen d'un desig gairebé adolescent –penso en el conte sobre l'enamorament d'un noi de la mare sueca del seu millor amic–, o bé estan a punt de fracturar-se. Aquest element sí que ens fa pensar en 'Animals tristos'.

Diria que hi ha més humor, una mirada menys tràgica i més desapassionada sobre les relacions de parella.

Els personatges s'han fet una mica més grans.

Han crescut amb mi.

Et sents més còmode parlant de personatges que ronden la teva edat?

No. El que em costaria és escriure sobre gent gran: podria fer-ho com a exercici, però tinc menys arguments per posar-m'hi.

Hi ha una voluntat d'inventar i de construir: no t'emmiralles en allò que escrius.

L'instint fabulador fa temps que per a mi és important. A partir d'algun detall o apunt començo, vull crear un món que sigui atractiu per a mi i per al lector. Vull crear frases que construeixin una versemblança en la ficció: és tan important el que explico com la manera com ho explico. Això queda molt clar als contes que he escrit entre el 2016 i el 2017, i l'exemple paradigmàtic és 'El miracle dels pans i els peixos', on elaboro una història a partir d'una premissa diguem-ne absurda: que un personatge vol anar-se'n a viure a Las Vegas per deixar el joc.

Aquesta va ser la idea que se't va acudir.

Vaig unir dues coses que em ballaven pel cap. La primera era què passa quan els catalans se'n van a viure a fora? I l'altra és el ludòpata que vol deixar de jugar anant al centre del joc, 'cremant-se'.

L'únic conte que el lector podria pensar que ve de l'autoficció és 'La paciència', que tanca el llibre.

És un joc sobre els límits de l'autoficció. És un terme que només fem servir aquí, que ha entrat gràcies a Javier Cercas i Karl Ove Knausgard. Hi ha una cosa que em preocupa: fins a quin punt els autors que escriuen autoficció ens deixen espai per a la imaginació? Si algú t'està dient, des de la primera pàgina, "això parla de mi, i potser m'invento coses però soc jo", el lector té menys espai per identificar-se amb la història, d'alguna manera en queda fora. Amb la ficció literària convencional això no passa: l'autor et deixa molt espai perquè puguis acostar-te o allunyar-te de la història com vulguis a través de mecanismes molt diversos.

Hi ha un moment d'aquest conte en què el personatge afirma que no sabria dir quina mena de narrador és. És important no saber del tot què es fa per seguir endavant en la literatura?

Crec que hi ha d'haver un equilibri. Està bé que com a narrador et sorprenguis a tu mateix, que vagis a llocs on no havies anat mai, però al mateix temps no vull oblidar que soc jo qui té el control del que fa.

Els teus personatges no et diuen per on has d'anar.

Un personatge no té vida pròpia: el domines en tot moment. Quan el personatge diu això és perquè fa la distinció entre narrador-caçador i narrador-pescador. Jo em vaig movent entre l'un i l'altre. A 'La paciència' soc més narrador-pescador.

Als altres em sembla que has sortit a caçar les històries. Hi ha, com a mínim, una estratègia, una preparació per disparar...

El narrador-pescador s'embosca en la forma, li acaba interessant sobretot com explica les coses i allò que passa a dins del seu cap. En el meu cas hi ha una part de caçador perquè he de preparar molt bé tot el que m'envolta perquè tingui un sentit.

Els fets no passen per casualitat, en els teus contes. A 'Intermitent' expliques moltes accions des de l'estatisme d'un autoestopista que espera a peu de carretera.

Una de les línies del llibre és que pràcticament tots els contes tenen un moviment unidirecccional –un home que baixa pel passeig de Sant Joan, un que se'n va a Las Vegas, un altre que agafa un creuer– i al mateix temps, durant aquest moviment hi ha una quietud que pot ser mental o física.

Al primer conte cites un vers de Jaime Gil de Biedma, "una disposición vagamente afectiva". 'Això no és Amèrica' és ple de sentiments. Com els descriuries?

Els personatges són més conscients del paper que juguen que a 'Animals tristos', on eren més impulsius i no tenien tanta reflexió. A 'Animals tristos' hi havia un narrador que participava en la història i els personatges els presentava com si fossin les atraccions d'un circ. Els personatges d''Això no és Amèrica' són molt més conscients del seu rol. No estan entregats del tot, per això casen tan bé amb el "vagament" del vers de Gil de Biedma. En més d'un lloc els personatges saben que estan representant alguna cosa. A 'Premi de consolació', el noi que es passeja es considera protagonista d'un videoclip, i quan és al pis està en una actitud de somieig que no deixa de ser una representació de l'enamorament. El final del conte de Las Vegas, 'El miracle dels pans i els peixos', llegim: "Tard o d'hora tothom descobreix quin paper li ha tocat al teatre de la vida".

La música és un altre element que apareix a molts contes.

Intento fer-ne un ús molt variat. A 'Set dies al Vaixell de l'Amor', el conte sobre el creuer, quan el pianista Sam Cortina toca 'Yesterday' i el narrador s'emociona és per mostrar que és un figaflor. A 'El ronyó', en canvi, quan sona 'A forest', dels Cure, al cotxe on viatgen els dos germans amb la noia de qui estan enamorats la intenció és crear una atmosfera determinada. M'agrada molt que surtin cançons als meus llibres i les tracto amb la mateixa força cultural que quan apareixen escriptors o pel·lícules.

El títol del llibre és una cançó de David Bowie, 'This is not America'.

La majoria de les cançons que hi faig aparèixer m'agraden especialment, tot i que quan sona 'Waterloo', dels ABBA, vull que sigui tragicòmic i alhora grotesc, perquè és un grup que, tot i haver fet bones cançons, també s'han convertit en una icona kitsch.