Ramon Llull és un home genial del seu temps, un franciscà de l’intel·lecte, un home d’acció i una màquina de pensar (no us perdeu l’exposició que el CCCB inaugura dimecres), un ésser estranyament lliure i alhora esclau de la seva fe. Avui ens costa entendre les seves passions i raons, la seva fe científica i la seva ciència al servei de la fe. Tot en ell gira al voltant de Déu, l’Amat. En el nostre món secularitzat i descregut, Llull és una fantàstica raresa. Al segle XIII devia ser una raresa excitant en la seva obsessiva pretensió d’explicar Déu des de la raó i des de l’amor, com un tot unitari, en què ciència i religió anaven de bracet, indestriables, cosa que l’enfrontava als averroistes que dominaven la Sorbona de París.
El seu privilegiat cervell bategava, el seu cor pensava. Tot el seu ésser estava radicalment entregat a la causa de convertir infidels a la fe, no amb l’espasa, com s’estilava, sinó amb el poder de la paraula, de la ment. I la seva paraula era i és encara abassegadora, torrencial, multilingüe, inesgotable. És un creador de llengua i, a través d’ella, en el seu afany de lloar i justificar el Creador per tots els camins imaginables, crea un món de lletres i signes, de poesia i càlculs, el peculiar univers lul·lià que ha perviscut segles.
Dins l’Any Llull ens arriba ara una mostra d’aquest univers, la novel·la Accidents d’amor (ed. Barcino/Fundació Carulla), en versió en català actual de Pere Antoni Pons. Inspirada en els textos de cavalleries, narra la mort d’un Amic per amor a l’Amat: un creient mor per Déu, s’hi lliura en cos i ànima, incondicionalment. Però, així i tot, la mort per amor se li resisteix. A tots se’ns resisteix, oi?
L’Amic, malalt d’amor per Déu, crida un metge perquè el guareixi, però les cures no fan sinó augmentar-li l’amor per l’Amat. Llavors fuig, del metge i d’un amor que l’espanta, de tan intens i mortal. Capturat i empresonat, és jutjat -Llull no s’estalvia de dir-nos que en aquest tràngol “va trobar molts jutges i advocats deshonestos”- i condemnat a morir per amor a Déu, però abans fa testament davant notari (detall molt català), en què llega a uns pescadors la por que té del seu Amat a causa dels pecats amb què l’ha ofès. Ens llega, doncs, la por/amor a Déu. Un llegat ambivalent amb el qual hem conviscut durant segles.
La narració, que forma part del llibre L’arbre de la filosofia d’amor, inicialment es titulava De les fulles d’amor però el 1935 Salvador Galmés la va rebatejar Accidents d’amor a partir d’una expressió que el mateix Llull fa servir en presentar la història.
