Reportatge
JORDI NOPCA
Barcelona

El doble repte de traduir poesia

Acaben d’arribar a les llibreries tres novetats de poesia de gran ambició, editades amb exquisidesa i impecablement traduïdes. Són ‘El paradís perdut’, de John Milton, ‘Fulles d’herba’, de Walt Whitman i ‘Noves impressions d’Àfrica’, de Raymond Roussel. Publicar poesia és un doble repte: per al traductor –degut a la dificultat dels textos– però també per a l’editorial –les vendes no són, ni de bon tros, com les de ficció–.

1. Les visions immortals de John Milton

Ha calgut que passessin sis dècades perquè la versió catalana d’ El paradís perdut, de John Milton (1608-1674), torni a ser reeditada. Se n’ha ocupat Adesiara: com és costum en l’editorial, presenta un volum atractiu, i ho fa amb un valor afegit innegable, que es concreta en les dues versions acarades -anglès-català-, un estudi preliminar fet per l’especialista Rosa Flotats i el miler de correccions que el traductor, Josep Maria Boix i Selva (1914-1996), va anar fent des que Alpha en va publicar la segona edició, el 1953.

“Cap dels escriptors anglesos, exceptuant Shakespeare, no excel·leix amb un prestigi tan sòlid i amb una glòria tan segura com Milton, tot i que, símbol d’una causa definitivament vençuda, la seva ombra vagaregi, calumniada i indefensa, esperant les elucidacions d’un judici més equànime-escrivia Boix i Selva a principis dels 50-. Tanmateix, el seu Paradise lost, una de les més sorprenents obres mestres de la poesia universal, manté inextingibles, al llarg dels segles, les resplendors llampeguejants d’una grandesa abrupta i solitària”. El traductor i poeta remarcava la “flama i marbre” dels versos de l’autor anglès. I afegia: “Posseí la selvosa exuberància d’un Llull, però podada pel rigor crític d’un Boileau i per l’exigència tècnica d’un parnassià: per això el seu classicisme no és altra cosa que un impetuós romanticisme domat”.

Una fascinació precoç
Nascut l’any 1914 a Barcelona, Josep Maria Boix i Selva va descobrir Milton als 13 o 14 anys, traduït en aquells moments per Cayetano Rosell. “No el vaig entendre, semblava una cosa d’amor, [...] tanmateix em va pessigar, vaig veure que era una cosa grandiosa i em van quedar ganes de traduir el llibre”. S’hi va posar poc després del desgavell de la Guerra Civil. De camí cap a l’escola on feia de professor, Boix i Selva anava provant l’efectivitat dels 10.665 versos del poema miltonià. “A casa es va arribar a fer forrar de suro la porta del despatx per quedar aïllat acústicament”, recordava Elisenda Boix, una de les cinc filles del traductor, que va dedicar entre sis i set anys al llibre, un esforç que l’allunyaria de la poesia -entre el 1933 i el 1946 havia publicat cinc poemaris- fins que el 1971 guanyaria el Carles Riba amb El suplicant, la deu i l’esma.

Per Sam Abrams, la versió de Boix i Selva d’ El paradís perdut és “la millor feta mai a Espanya i una de les millors d’Europa”. Seria a la dècada dels 50, quan la cultura en llengua catalana podia començar a revifar, que es publicarien tres grans projectes, a més d’ El paradís perdut, “l’ Odissea d’Homer traduïda per Carles Riba i La divina comèdia de Dante, en versió de Josep Maria de Sagarra”.

“Milton ja era cec quan va dictar el poema -escriu Flotats a la introducció-: rebia la inspiració de nit i dictava i revisava als matins”. Sense veure-hi però amb una gran clarividència, l’anglès va explicar la caiguda de l’home des de l’èpica protestant. En l’infern miltonià només hi cap el pecat.

2. No hi haurà ni més cel ni més infern que els que hi ha ara
La poesia de Walt Whitman és explosió, efusió i entusiasme. És “amor brutal que agonitza” amb la fúria d’un castell de focs. És una recerca constant i desendreçada, com els narius d’un gos que explora cada racó de barriada (salpant des de “la pisciforme Paumanok” natal). Un exemple: “Fendint l’herba dels prats, respirant-ne l’olor especial, / jo exigeixo d’ella correspondència espiritual, / exigeixo la més abundant i íntima companyonia entre els homes, / exigeixo que les fulles brotin de les paraules, dels actes, dels éssers, / aquelles que provenen de l’atmosfera lliure, rudes, solars, fresques, nutrícies, / aquelles que van pel seu propi camí, erectes, amb llibertat i domini, sempre capdavanteres, mai a la rereguarda, / aquelles que tenen una audàcia indomable, de carn preciosa i vigorosa, puríssima, / aquelles que contemplen amb indolència les cares dels presidents i dels governants, com dient Qui sou?, / aquelles nascudes de la passió primitiva de la terra ardorosa, sempre espontànies, mai obedients, / aquelles que neixen d’Amèrica”.

Whitman va publicar la primera edició de Fulles d’herba el 1855 -tenia 36 anys-, però el llibre creixeria en successives versions, l’última de les quals quedaria enllestida el 1892, mesos abans de la seva mort. Inspirat per l’assaig The poet,de Ralph Waldo Emerson, en què expressava la necessitat de trobar un poeta nord-americà que expliqués les virtuts i defectes del país, Whitman va escriure una obra poètica de gran extensió, que en la primera edició catalana íntegra -traduïda amb molta cura per Jaume C. Pons Alorda- frega les 600 pàgines. “Si volem acostar-nos a Walt Whitman de bon de veres, és essencial recórrer al llegat que ens deixà tan generosament -escriu Pons Alorda a la introducció-. La seva passió, el seu entusiasme i el seu art ens inciten constantment a llegir les Fulles d’herba, el seu particular homenatge a la raça humana. A través d’aquesta lectura ens acostem a ell per establir un diàleg amb un ésser humà extraordinari, però també per deixar-nos impregnar d’eufòria i consternació davant d’una de les creacions més revolucionàries i inimitables fins ara mai assolides”.

El panteisme omnívor del poeta
El mateix títol del llibre és una provocació: a l’època, els editors consideraven herba les obres de poc valor; les fulles eren també una manera despectiva de referir-se a les pàgines. Al volum el lector hi trobarà -en paraules del traductor- un “panteisme omnívor, i omnisexual, així com la incandescència ferotge de la poesia, que tot ho penetra i contamina”. A una prostituta li escriu: “Et demano que et preparis per ser mereixedora de trobar-me, / i et demano que siguis pacient i perfecta fins que jo vingui”. A Ciutat d’orgies canta a la promiscuïtat: “Els amants, els amants infinits, ells sí que em recompensen”. Hi ha, també, homosexualitat (“La institució del tendre amor dels companys”). Per sobre de tot, hi abunda un clam per eternitzar el present: “Mai no hi ha hagut més principi que el que hi ha ara, / ni més joventut ni més vellesa que les que hi ha ara, / i mai no hi haurà més perfecció que la que hi ha ara, / ni més cel ni més infern que els que hi ha ara”.

3. L’extrema exactitud i concisió de Raymond Roussel

Un any després que Lleonard Muntaner publiqués la inclassificable novel·la Locus solus (1914) -traduïda per Joaquim Sala-Sanahuja-, LaBreu s’atreveix amb un volum encara més desconcertant, Noves impressions d’Àfrica (1932). Dividit en quatre cants en alexandrins rimats -sumen 1.274 versos-, el llibre és, en paraules del traductor de l’edició catalana, Jordi Vintró, “a primera vista antipoètic, de manera que, per oposició al que en diem prosa poètica, això es podria anomenar prosa en vers”. Vintró, que va publicar el seu últim llibre el 2010, La bassa de les oques, fa una mica més enrevessades les seves consideracions, tocat per l’esperit de l’escriptor francès: “Cal admetre que el terme poesia és prou vast per englobar-lo. Poesia antipoètica, poesia textual? Jo reivindico per a tothom una poesia sense adjectius”.

Precursor del surrealisme, Raymond Roussel (1877-1933) és autor d’una bibliografia extravagant i d’un abast encara massa reduït. No es va popularitzar mínimament fins que a la dècada dels 60 va ser publicada per Jean-Jacques Pauvert. Llavors, Michel Foucault li dedicaria tot un assaig (1963), Georges Perec i Harry Matthews el reivindicarien a Roussel et Venise, esquisse d’une géographie mélancolique (1976) i Michel Leiris també el glossaria: “Les úniques qualitats que Roussel sembla haver buscat són, a més de la correcció gramatical més estricta, una exactitud i una concisió dutes al màxim”.

Vintró afirma: “És notable com, a partir d’un discurs coherent del tot, gairebé escolar, sense infracció explícita de cap regla, amb una escriptura plana, s’arriba a un balbuceig, a un desllorigament del discurs, en què afloren, al mateix temps, estrats provinents de diluvis antics. És com si l’autor volgués fer perdre el fil del seu discurs”. Llegint el poemari, no es pot fer altra cosa que donar-li la raó. Noves impressions d’Àfrica és una llarga concatenació de parèntesis -explicitats en tintes de colors diferents- que poden tancar-se desenes de versos després, quan l’antecedent ja ha passat a la història. La traducció de Vintró és una heroïcitat amb pocs precedents a les lletres catalanes.