Entrevista
JORDI NOPCA
Barcelona

Marc Fumaroli: "Vivim temps nihilistes, on tot és possible"

"Ara ja no creiem en les avantguardes, ni el Romanticisme, ni en la Raó"

Quan va presentar París - Nueva York - París (Acantilado, 2010), fa tres anys, em va dir: "Som a l'època dels congelats de la imaginació. Se'ns presenta feta, preparada i cuita". ¿És un bon moment per mirar cap enrere i remuntar-se fins al segle XV, als orígens de la República de les Lletres?

Bona part dels textos que el lector trobarà al llibre són síntesis del que explicava al Collège de France. Fa molt de temps que m'interessa, aquesta qüestió. Per dues raons: primer, perquè és una paradoxa flagrant descobrir una república -encara que sigui metafòrica- en estats que, políticament, estan dominats per la monarquia, la cort i l'aristocràcia. En segon lloc, perquè la noció de República de les Lletres està caracteritzada per la possibilitat d'entrar-hi per voluntat pròpia, per la igualtat entre membres i per la llibertat de paraula, tres principis que no es complien en l'Antic Règim. La República de les Lletres supera les fronteres nacionals i religioses i es manté viva durant més de quatre segles, des de la fi del segle XIV fins al XIX. Al mateix temps, és una noció que no és considerada operatòria fins a la dècada dels 60 del segle passat. René Pintard, un dels meus mestres, escriu un llibre sobre el llibertinatge erudit a la primera meitat del segle XVII sense mencionar la República de les Lletres. Passa el mateix amb Paul Hazard, que l'any 1935 va dedicar un llibre a la crisi de la consciència europea. Tampoc no en parla.

El primer que fa referència a la República de les Lletres és Francesco Barbaro en una carta, l'any 1417.

I una mica més endavant, el terme apareix a la correspondència d'Erasme de Rotterdam, príncep de la República de les Lletres. Després la menciona Voltaire i Pierre Bayle. Idealment, va existir un estat sense estat que va prosperar per tot Europa durant un període de temps molt llarg i que tenia, a la seva base, la idea indispensable i necessària del diàleg entre cultures com la francesa, l'espanyola, la italiana i l'anglesa. Molt abans de l'Europa unida políticament i econòmicament, va haver-n'hi una de literària i sàvia.

Com va ser possible, aquesta entesa, en un context aparentment poc favorable, com era l'Antic Règim?

Tots els països de l'Antic Règim tenien una noció molt positiva del lleure. Això es podia donar tant en l'aristocràcia com en el si de l'Església: uns i altres es van proposar de trobar maneres d'ocupar intel·ligentment tot aquest temps de què disposaven, sense deixar-se emportar per l'oci o la mandra. I així van començar a contribuir a una obra comuna de recerca, de descobertes, d'invencions i fins i tot de creació en el camp de la poesia.

Però tot això comença a canviar amb la Revolució Francesa.

Després d'això, l'època industrial fa que l'economia cada vegada tingui més importància. La idea del treball esdevé cabdal. És llavors que fins i tot el savi ha de justificar la seva dedicació amb resultats que siguin rendibles. I l'escriptor ha de començar a contribuir a la moral general, a la ideologia dominant del context: el compromís esdevé fonamental. Ja no n'hi ha prou amb la contemplació, cal esdevenir ciutadans actius. Cal tenir en compte també que després de la Revolució Francesa emergeix la divisió entre estats nació, que estan molt interessats a reconstruir els seus orígens, encara que sigui a través del mite. Es comença a parlar amb orgull, i des de cada país, de literatura italiana, francesa i espanyola.

La retòrica dominant a l'Antic Règim és posada en dubte pel Romanticisme.

Això fa que, a partir d'aquell moment, la possibilitat d'una comunitat europea en disputa i en discussió constant sigui molt difícil de mantenir. En el regne de la igualtat que comença a partir de la Revolució Francesa es dóna també una paradoxa. El Romanticisme demana a la literatura de ser l'expressió d'un mateix -el més singular i únic: i també el més inefable-; però per explicar aquesta unicitat se serveix del llenguatge, que està format per mots que són d'ús comú i han adquirit sentit durant segles de diàleg.

Encara es complica més amb les avantguardes.

La pràctica de les avantguardes significa la renúncia de totes les nocions de bellesa que havien estat considerades fins llavors. L'únic que importa és el que és sublim. Els simbolistes, els surrealistes i tota la resta d'ismes enaltiran aquest concepte, que busca l'epifania. La impossibilitat del diàleg per part dels romàntics és substituïda per aquests grans esclats quasi bíblics que també dificulten la conversa normal. El concepte de sublim, si bé havia començat a mitjans del segle XVIII, esdevé triomfant al segle XX. La República de les Lletres necessita la retòrica: el que és sublim no li serveix.

La situació actual és encara pitjor?

Ara ja no creiem en les avantguardes, ni en el Romanticisme, ni en la raó. Vivim temps nihilistes, on tot és possible. L'art contemporani és una espècie de descàrrega en què el que és sublim, el que és horrible i el que és divertit coexisteixen. Els donen valor els col·leccionistes bilionaris, tot i que no en tinguin cap, de valor. L'única república possible ara és la dels científics i tècnics.