SIMONA ŠKRABEC

Viure en una societat inacabada

Llegir 'Eren ells' de Carles Rebassa és, d’entrada, un antídot potent contra el Merlí dels dilluns al vespre

Viure en una  Societat inacabada / XAVIER BERTRAL Zoom

Llegir 'Eren ells' (Angle) de Carles Rebassa és, d’entrada, un antídot potent contra el Merlí dels dilluns al vespre. No deixa de ser necessari qüestionar la popularitat que adquireixen les preguntes sobre la vida fetes amb sordina, les que es queden només a mig camí. La sèrie televisiva es caracteritza per una atmosfera políticament correcta en què la transgressió és mantinguda dins dels límits del que és acceptable. La societat té així només la funció d’una enorme trituradora en què tot el que podria tenir arestes és transformat en un assumpte lleuger que es pot resoldre durant la sobretaula.

Hi ha un profund engany en aquesta perspectiva. Perquè una societat funcioni com un espai integrador, no n’hi ha prou posant a la pantalla una classe escolar a la manera d’un melting pot on hi ha una noia africana -que mai diu res i fa de quota silenciosa-, uns gais ben plantats i una noieta de l’Est amb costums sexuals desimbolts, cosa que, de passada, confirma el prejudici sobre l’únic interès que poden tenir les estrangeres.

El llunyà 1988 Gayatri Chakravorty Spivak va llançar un assaig amb el títol eloqüent: “¿Els subalterns poden parlar?” Aquesta és la qüestió clau que qualsevol societat s’ha de plantejar. ¿Poden parlar els subalterns del nostre entorn? ¿Els grups no dominants, les persones als marges, tenen veu? ¿Poden articular els seus relats, que són sovint incòmodes, desagradables, irresolubles? Una societat està feta de veus no sentides, de relats que s’obliden o que queden arraconats i no aconsegueixen convertir-se en cap mena d’història per compartir. Els relats transmesos per canals íntims, de tu a tu, ens retornen la valentia de gestionar no només el que és bonic i amable, sinó el que és definitivament difícil o dolorós.

El retrat d’un grup de nois de setze anys ens posa davant de la pregunta: quin és el perquè de tot plegat? En lloc de partir de relacions d’amistat o d’irrompibles llaços familiars, Carles Rebassa parla d’uns nois que només coexisteixen en uns mateixos carrers. Delata així la buidor de la creença que per mera proximitat ja teixim lligams de pertinença. La seva novel·la és un contramodel de la novel·la de formació que tant va ajudar a fixar els espais d’identificació col·lectiva, convencent-nos que si ens movem pels mateixos indrets ja formem part d’una “comunitat imaginada” en paraules de Benedict Anderson.

Trencar totes les seguretats

Eren ells aprofundeix enormement en la noció vaga de l’espai compartit i va trencant una a una totes les seguretats. El procés d’esdevenir adult és narrat amb una bellesa inusual, hi ha escenes en què aflora una tendresa corprenedora. Però Rebassa no és cec tampoc pel perill espantós d’aquest procés. Els nois que estan disposats a transgredir tots els límits es podrien fàcilment convertir en un nucli de complicitat cega, com en aquell institut on anava el jove Törless de Robert Musil, o podrien perdre’s com els noiets brutalment interromputs en el seu creixement, com amb tanta sensibilitat va mostrar Blai Bonet.

La novel·la de Carles Rebassa no només planteja la qüestió de com arribar a l’edat adulta sense danys irreparables, sinó que dóna també una resposta coherent. El jove autor reivindica una vida imperfecta, una ciutat inacabada, l’espai de dubte i d’improvisació. És en aquesta confrontació constant amb l’irresoluble en què ens fem forts com a societat, esmolem les eines de l’anàlisi i la capacitat de comprensió. La tolerància com a doctrina, en canvi, no té capacitat de transformació i és apta només per a les pantalles televisives que ens entretenen i consolen.