EL LLIBRE DE LA SETMANA
XENIA DYAKONOVA

Vassili Grossman, contista

Per a Vassili Grossman (1905-1964), autor de la cèlebre novel·la Vida i destí -que es va convertir en un fenomen quan va ser publicada en castellà i català el 2007-, només hi havia un escriptor contemporani digne d’una admiració absoluta: el seu amic Andrei Platònov. Platònov també admirava Grossman, no només pel seu talent sinó també per la seva integritat humana, i li deia, amb una barreja d’ironia i devoció: “Vàssia, però si ets Jesucrist!”

El poeta Semion Lipkin, íntim de tots dos escriptors, explica que Grossman i Platònov tot sovint s’asseien en un banc del bulevard més ample de Moscou, miraven passar la gent i començaven a inventar històries sobre els vianants que els cridaven l’atenció. Els relats improvisats de Grossman eren rics en detalls: si decidia que un home era comptable, de seguida afegia: “Treballa en una empresa de pastisseria”. Si el feia obrer, precisava: “Ha trobat feina en una central elèctrica”. Després elaborava minuciosament les biografies de la dona del personatge, dels fills, d’un pare vell que, indubtablement, era alcohòlic... “I tot plegat, ple d’humor i de tristesa”. Les històries d’Andrei Platònov, en canvi, no tenien argument: hi apareixia la vida interior de l’home, “insòlita, i alhora senzilla com la vida d’una planta”.

El germen de ‘Vida i destí’

Repòs etern, que dóna títol al recull de narracions de Grossman -escrites entre el 1953 i el 1963 i publicades el 1967, tres anys després de la mort de l’autor, i ara traduïdes per primer cop al català per Àngels Llòria-, sembla un cosí germà d’aquelles improvisacions orals, i alhora conté el germen de Vida i destí. S’hi parla d’un cementiri de Moscou, de la gent que hi va a cuidar les tombes dels parents i de la relació que s’estableix entre els vius i els morts: una relació que esborra les discussions i les ofenses del passat a favor d’una reconciliació definitiva.

Per mostrar aquesta transformació de l’odi o el rancor en un afecte amarat de nostàlgia, Grossman esbossa un seguit de conflictes familiars, manllevats de vides diferents i anònimes, que després conflueixen en un perdó tardà i es resolen en la pau del cementiri. Vet aquí una descripció molt viva d’una senyora gran que es deixa manipular per la dona del seu fill: “La dona vella [...] ha tret les seves coses de l’armari, les ha desat en una caixa de contraxapat al passadís i ha regalat l’armari a la jove; a la jove no li agraden les flors perquè enrareixen l’aire, i la vella s’ha desfet d’una atzavara i d’un ficus que té de fa molts anys; a la jove li han dit que els gats poden provocar cucs a la petita Sveta, i la dona ha hagut de separar-se del vell gat, tan vell que el pare de la Sveta encara era petit quan va aparèixer per la casa”. Potser Grossman, descurat en els detalls, sobreestima l’esperança de vida dels gats; però l’important és que la compassió profunda amb què parla de l’últim viatge de la bestiola (que dorm confiadament als braços de la mestressa) l’acosta a Platònov, que descrivia amb la mateixa precisió càlida i commovedora la part humana dels animals i la part animal de les persones.

Només Platònov, amb el seu estil expressionista, podia parlar d’un camell que tenia els ulls bondadosos per culpa de l’esperança i els tancava perquè no tenia l’habilitat de plorar. Només Grossman podia escriure un conte magistral com El camí, narrat des del punt de vista d’un mul, que al final es fa amic d’una egua que li dóna escalfor i el fa tornar a la vida; i crec que és aquest conte, protagonitzat per animals, el que diu més sobre la part humana que hi ha en l’home, el tema central de tota l’obra de Grossman.