UN TAST DE CATALÀ

Ús i abús periodístic dels verbs 'furgar' i 'burxar'

En aquest últims anys els verbs furgar i burxar estan vivint una important revifada en els títols de política dels mitjans escrits. Els periodistes s’estalvien molts maldecaps i males cares si diuen sense acabar de dir; i furgar i burxar tenen una capacitat de suggerir de manera imprecisa molt apreciada a les redaccions. Això explica que als diaris sovintegin titulars del tipus “X burxa (o furga) en les contradiccions (o les debilitats) de Y”.

D’on vénen furgar i burxar? Són del tot sinònims? Sabem que furgar (com el castellà hurgar ) ve del llatí furicare, que vol dir “escorcollar un cau com ho fa una fura”. En canvi, burxar, que no té equivalència clara en castellà, té un origen més incert. Coromines diu que pot venir de l’antic bursar (agullonar) amb influència de punxar. Són orígens que ajuden a entendre per quins petits matisos no acaben de ser sinònims.

En el sentit de remoure i remenar ho són del tot. I això explica que tant burxa com furga puguin voler dir “vareta de ferro per remenar el foc”. I és potser per la idea de punxar que hi ha en burxa i no en furga (ni en la fura) que els diccionaris precisen que amb la burxa no només es remena el foc sinó que també s’atia.

Per això diem “No em burxis!” i no pas “No em furguis!” En burxar hi ha una idea d’incitar o excitar -de provocar una reacció- que no hi ha en furgar. I en furgar hi ha una idea d’examinar o investigar a fons un afer que no hi ha en burxar. Furgar vol dir ficar el nas i burxar no, però el nas tant ens el podem furgar com burxar. Sigui com sigui, no hauríem d’obviar que no són del tot sinònims.

Els dubtes també poden afectar el seu ús sintàctic. El DIEC2 només els recull com a transitius, cosa que en principi ens obligaria a dir: “X furga o burxa les contradiccions [no pas “en les contradiccions”] de Y”.

No ho veig així. Tant furgar com burxar, encara que el DIEC2 no ho reculli, tenen algun ús intransitiu que sempre permet dir on es fa amb un sintagma preposicional. “Furgar en el passat d’algú” és un exemple clar i impecable d’aquest ús.