JAUME CLARET

La Transició des de nord enllà

Hi ha una certa tradició a mirar què diuen de nosaltres a fora. Qualsevol referència sobre Catalunya en un mitjà de comunicació internacional és candidata a ser ampliada i difosa pels mitjans d’aquí i, des de fa uns anys, per les xarxes socials. Al desig de notorietat s’hi afegeix l’interès per trobar informacions complementàries i reafirmar les pròpies creences.

Com que la normalitat és poc noticiable, Catalunya només apareix com a subjecte mediàtic quan el país ha estat escenari de fets rellevants o de sacsejades històriques. En aquesta darrera categoria se situa la cobertura periodística de la Transició. Per als corresponsals estrangers, la seva concreció en un territori percebut com més avançat i amb una sèrie de trets diferencials tenia un especial significat atès el doble repte plantejat pel cas català: democràcia i autonomia. Com titulava La Stampa, d’alguna manera, “el vot de Catalunya compta més”.

L’equip dirigit pel catedràtic d’història del periodisme Jaume Guillamet ha aplegat fins a tres-cents articles de mitjans britànics, italians, francesos i nord-americans. El relat que en sorgeix evidencia com el periodista -com passa amb l’explorador- només troba allò que busca. Les fal·leres de cada país es reflecteixen en la tria de notícies feta pels seus corresponsals: comunisme i atemptats d’extrema dreta a Itàlia, informacions sobre socialistes i comunistes a França, les garanties democràtiques a Anglaterra, o fets concrets als Estats Units.

Amb tot, la llibertat dels mitjans internacionals també els convertia en referents per a la societat i la classe política espanyoles. Serà a través d’una entrevista a Newsweek el juny del 1976 que Joan Carles I provocarà la dimissió d’Arias Navarro (en qualificar-lo com “un desastre sense pal·liatius”), i sovint Le Monde, gràcies al seu corresponsal José Antonio Novais, serà la millor font per conèixer l’opinió de l’oposició catalanista. Fins i tot les errates acaben sent més que il·lustratives, com quan The Guardian cobreix la primera Diada autoritzada a la població de “Sant Caudillo del Llobregat”.