SÍLVIA MARIMON
Barcelona

Joan Carreras: "Tots volem segones i terceres oportunitats"

'Cafè Barcelona' és la seva cinquena novel·la. Els seus personatges es mouen entre Amsterdam i Barcelona i els persegueix la culpa

A la ficció, el Cafè de Barcelona és a Amsterdam. Cuinen paella i escolten el cantautor André Hazes. El fill de la mestressa, l'Arjen, decideix allistar-se i marxa amb els Cascos Blaus a Srebrenica.

Ha escrit una història inventada, però carregada de referents reals. Un d'ells és la guerra de Bòsnia.

En general, la literatura s'ha interessat per les víctimes. Altres vegades, menys sovint, també ho ha fet pels botxins. Però rarament la literatura parla dels que estan al mig. Els que no són ni víctimes ni botxins. I els Cascos Blaus encaixaven perfectament en aquest perfil. En part, són víctimes i en part còmplices dels botxins. Potser involuntàriament, perquè reben ordres inadequades i actuen de manera ineficaç. No és un llibre sobre la guerra de Bòsnia, encara que això em serveix per marcar un dels personatges de manera poderosa.

No només el marca a ell, sinó que el trauma de la guerra i la culpa acaba també sacsejant la resta de la família.

M'interessava parlar de l'esforç de la família per conviure amb el drama. També explico l'assassinat de Theo van Gogh [un cineasta holandès assassinat mentre anava en bicicleta]. El succés va sacsejar els Països Baixos. És un fet real que em serveix per explicar com un dels personatges es radicalitza.

Les famílies que hi apareixen disten de ser convencionals. Al capdavant del Cafè de Barcelona hi ha dues dones que s'estimen. La Greetje, mare de l'Arjen, i la Roos, mare de l'Annabel.

Un dels aspectes que em motivava a escriure la novel·la era poder parlar d'uns personatges que estimen, tenen amors i desamors, independentment de les convencions que els puguin unir. La qüestió és si són capaços o no d'establir una relació que funcioni. I un altre aspecte important és el desig, que tots compartim i que amb l'edat crec que s'accentua, de tornar a començar. Volem segones i terceres oportunitats. Potser la Greetge és qui representa millor tot això. És algú que, al cafè, acaba acollint i aplegant altres personatges. Troba un sentit a la vida a través de la seva relació amb els altres. És curiós, la majoria de nois que han llegit la novel·la s'han fixat en la guerra i en el drama. En canvi, les noies destaquen que és una novel·la de sentiments, i d'amor. De molts amors: entre pares i fills, entre germans, entre dones, entre homes i dones... M'agrada més com l'han llegit les dones. Crec que és una novel·la entranyable, de sentiments, plena d'amor.

La veu del narrador no sabem ni qui és ni quina implicació té amb la història fins ben bé la meitat de la novel·la.

M'agrada que els personatges tinguin secrets. Com a lector sóc molt obedient, no em rebel·lo mai. Espero que els lectors facin el mateix, confiïn en mi i m'acompanyin fins a l'última pàgina. Quan acabin el recorregut podran jutjar si ha valgut la pena o no.

Els personatges no acaben de revelar-se fins al final. Tampoc els descriu detalladament.

L'Annabel és el personatge amb una evolució més accentuada. Al principi, el lector pot ser que la miri amb una certa incomprensió, poc després amb rebuig, més endavant amb un cert alleujament, perquè d'alguna manera desapareix. Al final, potser la podrà comprendre.

Hi ha molts silencis i molts secrets.

És molt difícil tenir relacions sinceres i transparents, sobretot si tens coses a amagar, com els passa als personatges del llibre.

També són personatges que no es rendeixen ni viuen com se suposa que han de viure. Què busquen?

Hi ha una qüestió de fons que és la identitat. De saber qui ets, d'on véns, qui són els teus i qui no són els teus. I una ironia lleugeríssima a la tendència catalana d'idealitzar països com Holanda.

És millor no fer judicis accelerats?

És millor no jutjar el comportament de l'altre, sobretot si no estàs segur que l'has comprès de debò. La premsa francesa, italiana i espanyola es va permetre fer molts judicis sobre el paper dels Cascos Blaus holandesos. Si aquests soldats haguessin estat d'aquí, què hauria passat? És millor no jutjar: et pots equivocar.

Per escriure la novel·la ha fet una autèntica immersió en la cultura holandesa.

Escoltava André Hazes -que a Holanda és un cantautor molt important sobre la vida del qual ara fan un musical- matí, tarda i nit. He creat una llista a Spotify amb les seves cançons. La gent molt culta el mira amb menyspreu, però sintontiza amb les classes populars. Hauria pogut limitar-me a saber qui era i escoltar dues cançons, però no en tenia prou. I he estudiat neerlandès. Tenia ganes de fer un llibre que passés a Amsterdam, la meva segona ciutat preferida, després de Barcelona. I marxar mentalment de Catalunya m'ha anat molt bé. És molt avorrit estar en un país que no és un país i que no es decideix a fer un pas definitiu.