Crítica
JOAQUIM ARMENGOL

On ets, Tom Dunkel?

Crítica de 'Califòrnia', de Jordi Coca. Galaxia Gutenberg. 216 pàg. / 20 €

On ets, Tom Dunkel? / CHRIS BOSWELL / GETTY Zoom

Des que vaig aprendre a llegir he vist llibres de Jordi Coca (Barcelona, 1947) arreu, en llibreries, biblioteques públiques i particulars, a les escoles, als Encants, a les llibreries de vell, al mercat de Sant Antoni, etc. Es pot afirmar que Coca és una presència literària a Catalunya des de la dècada dels 70. És autor d’una vintena de novel·les, de peces teatrals, de llibres d’assajos i de poesia. I s’ha endut, no cal dir-ho, un munt de premis literaris, entre els quals destaquen el Documenta, el Josep Pla, el Sant Jordi, el Joanot Martorell i el Carlemany. Un currículum exemplar del que dóna de si el país pel que fa a premis i premiats. Ara bé, la pregunta és aquesta: per què, a diferència d’altres autors de generació semblant com Ramon Solsona, Joan F. Mira, Maria Barbal o Jaume Cabré, Coca no té lectors?

Califòrnia, la seva última novel·la publicada, potser ens ajudarà a resoldre el misteri. La meva tesi és que la literatura de Coca no desperta interès en el lector perquè en realitat no en té. Fixem-nos, per tant, en Califòrnia, una novel·la més o menys tenyida de vida personal, més o menys anecdòtica, un rememorar a partir d’uns quaderns de notes de viatges on se’ns conta les peripècies d’un professor català d’uns 34 anys que s’ha separat de la seva senyora i fa un viatge a Califòrnia per perdre’s o trobar-se, tant se val, i per impartir classes a Berkeley. Un viatge que fa pensar en el Kerouac d’ A la carretera.

Durant aquest període de llicència el professor pretén escriure un assaig sobre l’evolució dels paisatgistes nord-americans al segle XIX; o sigui, dels paisatgistes de la Hudson River School. Sí: Thomas Cole, David Johnson, Albert Bierstadt, Samuel Colman, Thomas Hill, etc. Mentre emprèn aquest periple van apareixent unes figures que entren en la vida del professor i de les quals no vol o no es pot desempallegar, que l’immobilitzen. Si en destaca un és el poeta Tom Dunkel, una mena d’alter ego de Miquel Bauçà a l’americana. Bauçà era amic personal de Coca i el llibre li va dedicat. Tom Dunkel, aquell que té una mirada diferent, s’acabarà convertint en una obsessió i una ombra que ho embolcalla tot i tothom: la Lourdes, en George, la Kate, en Gary, la Jill, l’Amy...

El desencís de l’home

L’excusa del viatge serveix per reflexionar, una mena de camí cap a l’autoconeixement, mirant uns paisatges exteriors els colors i l’aridesa dels quals mostren l’esguard íntim d’alguns personatges i del protagonista. La calor insuportable, el desert, les relacions i el sexe, els artistes, les amistats, els intel·lectuals, l’atzar, la malaltia, beure cervesa... són les constants d’aquest desencís humà que acaba despertant l’home del somni. Ara bé, per què tot aquest material no funciona?

D’una banda, hi ha aquesta prosa afigada, sense relleu, pastosa i grisa que ha de cosir un volum les costures del qual salten a la vista. De l’altra, la dèria devastadora del jo i un constant d’intercalar explicacions professorals sobre història americana, pintura o literatura que enfarfeguen molt el llibre, més encara quan aquestes aportacions són merament informació, i no pas el pòsit d’un coneixement autèntic. Tampoc quadren gaire unes opinions sobre la Catalunya actual en una història que passa durant els setanta. Tot plegat converteix aquest esforç literari en una novel·la pseudointel·lectual, pretensiosa i anodina, cosa que fa comprendre el poc interès dels lectors.