MINÚCIES
JORDI LLOVET

Schorske

Schorske / WIKIPEDIA Zoom

Carl E. Schorske és un assagista i historiador nord-americà, autor d’un llibre que va fer època, Fin-de-siècle Vienna: politics and culture, traduït al castellà, en què analitzava la cultura urbana de la Viena del tombant del segle XIX seguint el recorregut de la seva literatura, l’art, la psicologia, l’urbanisme, la música, l’arquitectura, la filosofia i més coses: a Catalunya podria haver trobat un glossador amb un tema similar, com ara el Noucentisme, cultura exquisida i urbana, barcelonina, de les millors que han donat els temps contemporanis sumant-ho tot -no tant la pintura, val a dir.

Havia conegut Schorske als anys 1980, i es va escaure que al cap d’uns quants anys vingués a Barcelona per fer-hi una conferència. De passada, com que era a la ciutat i a la vora de la Casa Elizalde, Carl Schorske em va demanar que el recollís una tarda a l’Hotel Condes de Barcelona per anar a visitar, a la casa que he dit, una exposició de teles de Vicenç Viaplana, pintor granollerí. Així ho vaig fer. Em va fer pujar a la seva habitació, i vam prendre unes castanyes que jo duia, que n’era el temps, i ell va posar-hi una mica de whisky, d’una ampolla quasi exhaurida.

Llavors, tot d’un plegat, aquest savi, que per dues setmanes havia deixat la muller a Princeton, es va excusar i va telefonar a algú. Jo feia per no sentir-ho, com Cherubino a les noces de Fígaro, però no vaig trigar a assabentar-me que parlava amb una dona amiga. Vaig entendre, pel seu tros de conversació, que ja l’havia visitada a Tolosa abans d’arribar a Barcelona, i vaig sentir coses com aquesta: “Estimada, deixa’m passar a saludar-te una altra vegada... Feia tants anys que no ens vèiem... No tornaré feliç als Estats Units si no ens tornem a veure... Has estat una passió que no m’ha abandonat mai...” Llavors Schorske tenia quasi 80 anys, però va parlar com un adolescent enamorat.

Vaig pensar que els primers amors són tossudament perdurables, i que tant se val que hagin passat 20, 30 o 60 anys perquè revisquin, quasi a la manera proustiana.

Com que ell es va adonar que ho havia sentit tot -perquè de tafaneria no me’n falta-, em va mirar amb un posat que no vaig saber si atribuir a la vergonya o a la malenconia.

Si ho vol el destí, Carl Emil Schorske farà cent anys el 2015!