EL LLIBRE DE LA SETMANA
PERE ANTONI PONS

Un crepuscle dolç: el premi Sant Jordi de Pep Puig

la vida sense la sara amat pep puig proa 290 pàg. / 20 €

Un crepuscle dolç:  el premi Sant Jordi de Pep Puig Zoom

La vida sense la Sara Amat, de Pep Puig, és una novel·la que té clar què vol contar i també què vol ser. El que vol contar són els últims dies de la infantesa del narrador i coprotagonista, el Pep de Cal Sabater, un nen de dotze anys sensible i obedient, a qui la ingenuïtat fa semblar més mansoi i ximple del que és en realitat. I el que vol ser és una reconstrucció, entre melancòlica i nostàlgica, d’aquell incert i alhora excitant període de transició en què la innocència i la bona fe dels anys tendres es comencen a amarar de les ambigüitats, el secretisme i el sentit de l’aventura propis de l’adolescència, sense que l’amor cotonós de la família ni els encara inofensius jocs amb els amics puguin fer res per impedir-ho.

La premissa argumental que Puig s’inventa per donar forma i substància a aquest singular comiat a la infantesa és excel·lent. Un vespre de finals d’estiu, mentre juga a cuit a amagar amb la seva colla del petit poble d’Ullastrell, una nena de tretze anys rebel i molt intel·ligent, la Sara Amat del títol, desapareix de cop i volta. Com que la novel·la està narrada després de molts anys que passessin els fets -i amb la consciència per part del narrador d’estar recuperant un dels episodis més determinants de la seva vida-, el lector sap que ningú ha tornat a saber mai més res de la Sara. Alhora, però, també se l’informa que, entre la nit de la desaparició i el dia que el narrador va tornar a Terrassa per començar el nou curs escolar, van succeir uns fets especials i intensos. Tan especials i tan intensos que el narrador, adult, encara sent que durant aquells dies li va “passar la vida sencera”. El detall que fa original el punt de partida de la novel·la és que la Sara no desapareix mentre juga a cuit a amagar, sinó que s’amaga al quarto del Pep, i que és des d’allà que té previst -ara sí d’una manera definitiva- escapar-se d’un poble que fa temps que no suporta.

Intimitat i subtilesa

Tot i que el plantejament inicial apunta, d’entrada, cap a uns horitzons tràgics i potser fins i tot misteriosos, la novel·la aviat es reorienta cap a unes coordenades més íntimes i subtils. En termes de gènere, podríem dir que La vida sense la Sara Amat és un drama escrupolosament realista. També és una història d’amor. Més ben dit: és la història d’un amor. Al Pep sempre li ha agradat la Sara, i ara que la té, sense que ningú ho sàpiga, amb ell, al quarto de ca la padrina, se sent “subjugat i atemorit”, i obligat a “una forma de complicitat i protecció”. La precisió amb què Puig retrata la fascinació desvalguda, amb escorços de terror admiratiu, que es va apoderant del Pep a mesura que s’enamora de la Sara -ell encara és un nen, ella ja és una doneta- és un dels punts forts de la novel·la.

L’opció de Puig d’embridar la història per mantenir-la sempre dins els límits de la versemblança realista fa que carregui poc les tintes en termes d’intriga i de tensió. Justament, però, això fa inversemblants alguns aspectes de l’obra: com s’entén que tant els pares de la Sara com el poble en ple no reaccionin amb més dramatisme davant la desaparició sobtada de la noia, i més si en “la memòria prohibida del poble” ja hi ha una altra noia desapareguda fa anys? Un grau més de commoció i de neguit haurien reforçat la impressió que els dies que el Pep i la Sara passen sols al quarto -ella llegint Guerra i pau, ell adorant-la- són l’últim refugi protector abans de sortir a la intempèrie.

Quant a l’estil i al desenvolupament argumental, Puig també opta per la mesura. La prosa flueix sense escarafalls. Els diàlegs són entranyables i banals com solen ser-ho les converses dels nens -els adults que surten a la novel·la són molt secundaris, part de l’attrezzo-. I la història renuncia en tot moment a qualsevol cop d’efecte o sorpresa d’impacte. A moments, es pot pensar que Puig desaprofita uns materials que podien donar molt més joc, però La vida sense la Sara Amat vol ser -i en els millors passatges ho aconsegueix- una novel·la delicada i dolçament crepuscular. Com ho són els adéus a la infantesa i els finals d’estiu.