Retorn a l’Illa Grossa

Retorn a l’Illa Grossa Zoom

Les Illes Columbretes formen un arxipèlag que reuneix quatre illots d’origen volcànic, a mig centenar de quilòmetres de la comarca valenciana de la Plana. El paratge és d’una bellesa exultant, un petit paradís evocador enmig del Mediterrani agònic. Des del 1988 és parc natural de la Generalitat Valenciana, però la seua soledat irredempta i un cert caràcter estratègic entre diferents ribes hi van propiciar una densa història de contrabans i pirateries diverses, culminada en el seu ús com a camp de tir per part de l’exèrcit espanyol i el nord-americà fins el 1982.

L’arxiduc Lluís Salvador, aquell alemanyot embruixat pels encants de les Balears, va ser el primer a reclamar per a les Columbretes, al segle XIX, un estatus privilegiat en atenció a la fauna i la flora que hostatjaven. De llavors ençà aquests illots feréstegament amables han propiciat una mica de literatura més o menys benintencionada, que ara culmina en la novel·la Les veus i la boira.

Vicent Usó localitza parcialment a les Columbretes una narració polifònica el motor de la qual és l’encàrrec que rep el periodista Mateu Sequeral, als anys 90 del segle passat, de fer un reportatge sobre la Guerra Civil. El director del seu diari el commina a fabricar un text farcit d’anècdotes “amb un fort component emocional”. I llavors Sequeral recorda el passatge d’un llibre de Miguel Delibes on els illots en qüestió eren envaïts per una flota de creuers i destructors franquistes.

A partir de la recerca d’aquesta dada perfectament anecdòtica, el periodista s’endinsarà en una història on hi ha involucrat el seu propi pare, i que inclou assassinats, contraban i estraperlo, un còctel per a bevedors molt reincidents. Usó té la mà trencada en l’ofici de la narració. Sap contar una història amb solvència i elegància (com ha fet, per exemple, en Crònica de la devastació, probablement la seua millor novel·la), però ara ha preferit abandonar el camí més convencional i assajar un aplec coral de diferents testimonis, amb respecte per a les particularitats dialectals de cadascun. És una llàstima que la portada del llibre haja preferit abundar en els tòpics. Hauria de figurar necessàriament en el llibre d’estil de qualsevol dissenyador que en les cobertes d’un volum que du el mot boira al títol l’única cosa que hi ha d’estar prohibit és l’efecte boira. Les portades redundants -metonímiques- són un crim de lesa imaginació. I un bon llibre no es mereix aquest salconduit desafortunat.