Reflexos del passat al rostre

Ressenya de 'Viaje de novios', de Patrick Modiano

La narrativa de Patrick Modiano té una gran virtut que alhora és un problema per a alguns dels seus lectors: bona part de les gairebé trenta novel·les que ha publicat des de La place de l’Étoile (1968) tenen una premissa inicial i un desenvolupament similars. N’hi ha que diuen que el premi Nobel de Literatura 2014 escriu variacions sobre un únic tema, la reconstrucció impossible de la identitat ferida de mort per l’ocupació alemanya durant la Segona Guerra Mundial. Els més agosarats -sovint també els més injustos- s’atreveixen a proclamar que Modiano escriu sempre el mateix llibre.

Viaje de novios va aparèixer en francès el 1990, durant l’etapa més prolífica del novel·lista. Entre el 1988 i 1993 va publicar una novel·la per any, des de la reivindicada Un circo pasa (Cabaret Voltaire) fins a Viaje de novios, de la qual Anagrama presenta ara la segona traducció al castellà. El llibre està narrat en primera persona per Jean B., un documentalista que emprèn una investigació per rescatar de l’oblit una parella -Ingrid i Rigaud- que va conèixer divuit anys enrere, quan en tenia vint. A diferència d’altres novel·les de Modiano, en aquest cas l’inici no és tan rodó com a Carrer de les botigues fosques (1978) o Accidente nocturno (2003): arrenca amb el suïcidi d’ella en un hotel de Milà, que s’esdevé enmig d’una crisi personal de Jean B. (la dona l’enganya amb un membre de l’equip amb què treballa sovint). Una i altra circumstància fan que el protagonista rememori l’estiu que va conèixer Ingrid i Rigaud.

Viaje de novios reconstrueix els dos moments del seu vincle amb els desapareguts. D’una banda hi ha el tens estiu de 1942, en què la parella comparteix hotel amb Jean B. als afores d’una ciutat de la Costa Blava francesa fingint que estan de viatge de noces mentre un home investiga quina és la seva autèntica identitat. L’amenaça nazi plana durant la primera meitat del llibre. A la segona, Jean B., que continua decidit a trobar “reflexos del passat al rostre” d’aquells que viuen anònimament a la perifèria de París acaba instal·lant-se al pis que fa anys havia ocupat Rigaud: els esforços per seguir els passos de l’altre acaben provocant la seva desaparició. Entre e ls moments memorables de la novel·la hi ha les descripcions de l’ambient del bulevard Soult, les converses amb els ‘mercaders’ col·laboracionistes en plena ocupació i la reconstrucció del món fantasmagòric dels hotels de la Costa Blava, en què el luxe convivia amb el pànic de ser detingut. “No tinc por de res”, diu el narrador a Rigaud, que contesta: “Fa ben fet... Nosaltres tampoc en teníem, a la seva edat...”. I la jove Ingrid, que acabava de fugar-se de casa, afegeix: “Continuem sense tenir por de res”. Quina mentida més bonica.