Proust i les blanques estovalles de l’aristocràcia

Proust i les blanques estovalles de l’aristocràcia / WIKIPEDIA Zoom

En una carta escrita al principi de la seva carrera, Marcel Proust es planteja quin camí ha de seguir: “Hauria d’escriure una novel·la? Un assaig filosòfic? Sóc novel·lista? Em consola que Baudelaire basés els seus Petits poemes en prosa i Les flors del mal en el mateix tema”. El comentari que en fa Edmund White és revelador: “Estava dubtant entre el segle XIX i el XX. Va elegir ser modern”. Que amb el temps s’hagi acabat considerant A la recerca del temps perdut la novel·la més respectada del segle XX, superant en els darrers trenta anys l’Ulisses de Joyce, demostra potser que la hibridació genèrica que fa Proust ha esdevingut més moderna que la descomposició joyciana de la novel·la del dinou. En l’obra de Proust se superposen vàries capes: la narració convencional; el flux de consciència sobtat, que es posa en marxa sense avisar i va fins allà on l’autor es deixa portar, i l’assaig, no tan sols filosòfic, sinó literari, pictòric, musical, per a la qual cosa Proust inventa escriptors, músics, pintors, que encarnen el seu ideal i li permeten també exposar la seva estètica. I és aquesta fina frontera entre realitat i ficció el que li permet combinar aquesta triple perspectiva, escindint-se ell també en el “ moi social ” (la persona que ens trobem en societat) i el “ moi profond ” (el que s’expressa només a l’hora d’escriure els llibres): el que aconsegueix és ser alhora els dos en cada pàgina, portar la màscara i el jo en una obra que és un escapisme i el retrat d’una època que, en la seva desaparició, es converteix en fantasma.

La nova entrega que ens porta El Cercle de Viena per Sant Jordi és El cantó de Guermantes II, fruit de l’incansable i brillant tasca de Josep Maria Pinto a l’hora d’aconseguir que tinguem una Recherche d’alçada i llegidora (l’edició també hi ajuda) en català. Aquesta segona part de Guermantes té una estructura força estranya: el primer capítol, de quaranta i poques pàgines, se centra en la mort de l’àvia del Marcel (que se’ns descriu gairebé més com una resurrecció). Amb això es diria que es tanca una part de l’obra, la part més centrada en la família, i es passa a un segon capítol, aquest de més de tres-centes pàgines, on, després d’introduir el tema de l’Albertine -a qui havia conegut a L’ombra de les noies en flor i a qui dedicarà gairebé la resta dels volums-, s’entra de ple en el món Guermantes. L’aparició momentània de l’Albertine és com un passatge musical que presagia un desenvolupament futur: s’esbossa el tema de la gelosia -“que prolonga l’amor, no pot contenir gaires més coses que les altres formes de la imaginació”- i el del sentit del l’amor: “Certament, és més raonable sacrificar la vida a les dones que als segells de correus, a les velles tabaqueres, fins i tot als quadres i les estàtues”.

Seducció i intel·ligència

Però el plat fort del llibre, que n’ocupa dues terceres parts, és la seva primera vetllada a casa dels Guermantes: “Sopar a casa dels Guermantes era com emprendre un viatge desitjat durant molt de temps, fer passar un desig del meu cap al davant dels ulls i establir coneixença amb un somni”. I certament, aquesta llarguíssima vetllada de vegades sembla un somni, que s’esfilagarsa en derivacions, comentaris i digressions que se superposen als diàlegs reals dels comensals. Es parla de literatura -Baudelaire, Flaubert-, del que és un traductor de talent, de l’amistat, dels capricis de la crítica, de l’exquisida qualitat física i de capteniment dels Guermantes i del seu caràcter implacable -“aquell home era capaç d’assassinar”-. Però la vetllada és, en última instància, decebedora, perquè provenia d’una il·lusió, i la narració a posteriori només pot dissipar-la. És una de les moltes coses que podem aprendre si ens deixem seduir per una de les consciències més intel·ligents del segle XX.