Al pròleg del seu nou llibre, Londres-París-Barcelona. Viatge al cor de la tempesta, Enric Vila diu que els crítics el trobaran “un calaix de sastre”, però avisa que, si tenen la paciència de llegir-lo sencer i amb atenció, “veuran que, igual com passa amb les pubilles i els viatges més espaterrants, al final tot cau allà on toca sense necessitat de ser perfecte”. Vila té raó en la primera part de la frase -certament, el llibre és un calaix de sastre, amb elements tan dispars com el futur de la Xina, les saunes gais de l’Eixample, la presumpta obsolescència dels estats nació, “el derrotisme refrescant” de Jordi Bilbeny i el record autòpsic d’un amor molt turbulent-, però no l’encerta en la segona. En conjunt, el llibre fa una impressió d’estar descosit, amb caps sense lligar. No és un defecte fatal. Potser no és ni un defecte. Hi ha assagistes centrípets, que dediquen pàgines i més pàgines a un mateix tema, aprofundint-hi i enriquint-lo amb arguments i contraarguments, i n’hi ha de centrífugs, de pensament itinerant, que treballen sense la referència d’un centre específic i que construeixen les seves obres gairebé improvisant-les sobre la marxa. Vila és un assagista centrífug. Dels bons.
Igual com ja feia a El nostre heroi, Josep Pla (A Contra Vent, 2009) a Londres-París-Barcelon a fa servir les eines i les perspectives de diferents gèneres literaris. El lector hi trobarà des de les reflexions pròpies d’un assaig especulatiu fins a les confessions més o menys descarnades d’una autobiografia, passant per nombrosos comentaris de llibres, articles i conferències, per uns quants reportatges periodístics inèdits o ja publicats anteriorment -un sobre el general Prim, un altre sobre Luz de Gas- i per la consignació dietarística de la quotidianitat d’una estada a Londres, marcada per tota mena d’obsessions patriòtico-intel·lectuals i d’escaramusses eròtico-sentimentals…
Europa s’ha de reinventar
Per a Vila, tot s’hi val per exposar la seva bateria d’idees i propostes. En menys de quatre-centes pàgines, estableix una connexió entre la creativitat i la prosperitat de les ciutats modernes i la presència que hi tenen els gais, reflexiona sobre què significa ser un bon líder -Churchill n’és el paradigma perquè va demostrar que “no estava disposat a triomfar a qualsevol preu”-, resumeix la rivalitat entre França i Anglaterra, afirma que Europa s’ha construït a partir del desencontre entre l’estatalista París i la individualista Londres, i presenta la història d’Europa com “un estira-i-arronsa entre la tendència autoritària i homogeneïtzadora dels estats i la tendència liberalitzadora i disgregadora de les ciutats”. Al cor de l’obra, hi ha la certesa que Europa, avui, s’ha de reinventar perquè el segle XX -dues grans guerres, una guerra freda, la globalització- l’ha deixada feta pols. Com a complement d’aquesta certesa, hi ha la lluita de Vila -quixotesca o visionària- per demostrar que, en aquesta reinvenció, Europa -i, en menor mesura, el món- no poden prescindir de Barcelona, la qual, al seu torn, no pot prescindir de Catalunya.
Escriptor esmolat i dens, Vila té tendència a la sentenciositat aforística. Això dóna com a resultat frases brillants -“L’estil és la gràcia que la tècnica no pot copiar”-, provocadores -“El món és complex i els diners ajuden a simplificar-lo”- i lúcidament boniques -“Una nació és un sentit del gust defensat per un exèrcit”-, però també cau en generalitzacions sense suc ni bruc -“Si a Catalunya toquéssim més poder, les nostres dones serien més generoses al llit i més glamuroses a taula”-. Amb tot, Enric Vila és prou llest per posar, sobre la majoria de les seves boutades, un vernís d’ironia que en suavitza el traç gruixut sense desactivar-ne el missatge. Es nota que és un planià empedreït.
