L’ESCUMA DE LES LLETRES
LLUÍS A. BAULENAS

Posa un ‘poltergeist’ a la teva vida

UH, OH, NO TINC POR: SHIRLEY JACKSON

Avui mateix ja trobaran a les llibreries acabat de distribuir La maledicció de Hill House (1959), de la nord-americana Shirley Jackson (1916-1965). Ja se’n farà la ressenya oportunament, però els podem avançar que a qui li agradi Stephen King també li agradarà Jackson. Coincideixen en més d’un tret. I no parlem del fet que siguin autors que opten per la narrativa de terror psicològic sinó per coincidències estilístiques força importants. Especialment, el domini del ritme narratiu i l’aproximació psicològica als personatges. Tant Jackson com King es prenen el seu temps. Saben que és molt millor fer créixer la curiositat del lector i, sobretot, fer que els protagonistes es vagin manifestant perquè el mateix lector se’ls faci seus. I, sobretot, en faci seves les mancances. Això fa que, sent una novel·la com és de por en què la protagonista absoluta és una casa encantada en realitat sigui un estudi caracteriològic de l’ànima humana. “La por i la culpa són germanes”, diu un dels personatges en un moment donat. Vet aquí la clau de volta: tens por perquè et sents culpable. D’una cosa concreta o simplement per haver nascut; sabent-ho o sense tenir-ne ni idea. El més interessant enllà de les mostres específiques de terror pròpies del gènere és l’estudi dels fantasmes interns dels personatges, no pas dels externs. La prova és que la desgràcia principal de l’obra -i no direm quina és- tal com és d’esperar, no és fruit d’una trampa de la casa encantada, de cap efecte poltergeist. La gran desgràcia s’esdevé a causa de la feblesa humana. Ja ho diuen també a la novel·la: “Cap fantasma de les mil històries de fantasmes ha fet mai mal a ningú físicament. L’únic mal és el que s’autoinfligeix la víctima”. Per tot això -al costat de la crítica social indirecta- hi trobem un antecedent claríssim de les criatures de Stephen King.

LA MARE DE STEPHEN KING

Ens l’imaginem llegint aquest llibre amb catorze anys i pensant: “Quan sigui gran en faré un d’igual”. La seva cara d’ulls ametllats, riallera rere de les ulleres de cul d’ampolla, amaga la clau del seu èxit: la imaginació d’aquest nen que mai no ho ha deixat de ser. Només els nens poden arribar a imaginar-se els monstres i les situacions de King, el qual converteix les seves ulleres en terribles microscopis que escruten les profunditats de la fràgil individualitat humana: por, terror, horror. King és un voyeur que treu partit de les fòbies del seu entorn i que les transforma en literatura amb el més gran dels desvergonyiments. Més o menys el que la seva predecessora Shirley Jackson ja va fer molts anys abans. La diferència, en termes visuals, es trobaria entre un dels millors episodis de La dimensió desconeguda i La resplandor. Ara tenim Jackson per primer cop en català (L’Altra Editorial diu que en publicarà més). Aprofitem-nos-en.