Entrevista
JORDI NOPCA
Barcelona

“Jo, en lloc d’arrels, tinc cames”

“Llegir és rellegir; escriure, corregir; viure, estimar”. “Les gallines fan ous. Els poetes fan versos. Entre els poetes també hi ha qualque gall de baralla”. Aquests són dos dels pensaments que Ponç Pons recull al seu nou llibre, ‘El rastre blau de les formigues’.

Cada any, quan comença el nou curs de llengua i literatura catalana a l’institut menorquí on fa classe, Ponç Pons diu als alumnes que farà 27 anys. És la seva manera d’explicitar la joventut d’esperit, que també intenta traspassar als llibres. Des de finals de la dècada dels 70 ha publicat poemaris - El salobre (1997), Pessoanes (2003) i Nura (2006)-, llibres de narracions - Vora un balcó sota un mar inaudible (1981)- i un dietari on barrejava impressions en prosa i vers sobre el present i el passat de Menorca - Dillatari (2005)-. Cinc anys després de l’obra de teatre Lokus publica nou llibre a Quaderns Crema.

Amb El rastre blau de les formigues debuta en un nou format.

N’hi ha que diuen que és un volum d’aforismes. Per a mi és un quadern de notes, apunts i reflexions d’un poeta que té com a referents Thoreau i Spinoza. Algú que escriu al camp, en una cabana, i que està molt integrat en la naturalesa. Els escriptors tenim un món propi, però és important que puguem anar tocant diversos registres.

Aquí hi ha una mica de tot. Hi podem llegir: “El gran art té efectes secundaris”. I també: “Tot el capvespre traginant branques mortes a una tanca on faig un gran munt per cremar. El silenci guareix, la suor purifica”.

Hi ha teologia, filosofia, política, Menorca, literatura... I també hi surt el camp, perquè tot ho he pensat des de Sa Figuera Verda. A casa tinc un armari ple de quaderns i em fa peresa passar-los a net. L’origen d’aquest llibre va ser que una lectora de Barcelona que no conec em va enviar una carta amb un quadern preciós. Vaig estrenar-lo de seguida.

Hi escriu: “L’austeritat com a símbol de llibertat. La bondat com a forma natural de vida”.

Hi ha molta cosa supèrflua en la vida. Escric des de Sa Figuera Verda, però no passo del món ni en fujo. Sóc una persona implicada i compromesa: cada matí, ben dutxat i afaitat, me’n vaig a l’institut a fer de missioner. Fer de professor és com convertir infidels! Faig llengua i literatura catalana, però fem una mica de tot: cinema, música, art... Qualsevol cosa que els pugui interessar. Jo no estic gens aïllat. Com a professor, tinc una gran vida social. A la tarda, em poso la roba més vella que tinc, agafo la bicicleta i me’n vaig a Sa Figuera Verda. Des d’allà intento entendre millor el món i estimar-lo més.

Fa anys deia que el que vostè fa és escriviure.

Hi ha dues paraules que m’agradaria que quedessin associades a mi. La primera és passió. Llegeixo, escric i faig classes apassionadament: això seria l’ escriviure, en certa manera. L’altra paraula és autenticitat. Durant tota la vida he cercat ser bona persona, encara que la societat m’ho posi difícil.

“Shakespeare assevera que la brevetat és l’ànima de l’enginy, i Txékhov que la brevetat és germana del talent. Cal fer-los cas”. ¿Són dos dels referents que tenia al cap cada vegada que ha escrit una de les entrades del llibre?

A Txékhov el trobo molt humà: m’ha acompanyat durant tota la vida de lector. I Shakespeare és el més gran. Per a mi, la Santíssima Trinitat literària són Dante, Cervantes i Shakespeare. En el cas d’El rastre blau de les formigues també ha estat important el llibre d’aforismes d’Elias Canetti.

“Potser sobren escriptors i fan falta literats”. Per què?

Una cosa és escriure i l’altra és fer literatura. Jo respecto totes les opcions, perquè al capdavall un escriptor és una persona que escriu. Distingeixo entre escrivents i literats. Jo vull ser d’aquest segon grup. Per aconseguir-ho hi dedico tot el temps del món, hi deixo la vida. Escriuria encara que no em llegís ningú, per a mi és una necessitat vital. Aquí hi ha una cita que diu: “Com els arbres per les fulles jo respir per les paraules”. I gairebé al final: “ Scribo, ergo sum ”.

¿És un mal moment, ara, per fer literatura? Ho ha estat sempre?

Al contrari. Crec que tots els moments han estat bons: depèn de nosaltres, els escriptors. És una opció nostra, ens ha de sortir de dins.

A més de dedicar-se a l’escriptura també ha traduït poesia. I afirma: “Més que de la tradició, sóc fill de la traducció”.

M’he definit sempre com a menorquí. N’estic orgullós: “Menorquí fins al moll emblancat dels meus ossos”. Ara, jo estic obert al món i he viatjat per amunt i avall. El que m’agrada més de marxar és la tornada, d’acord, però a mi m’agraden totes les tradicions i cultures. Jo respecto la tradició, però sóc fill de la traducció: gràcies a la traducció he pogut llegir els russos, els alemanys, els nòrdics... i tants altres. Jo, en lloc d’arrels, tinc cames. El que vull és córrer i estimar totes les literatures.

L’art fa millors les persones?

L’art ens humanitza i fa la vida més apassionant. Els millors concerts de Bach els he sentit amb un transistor portàtil que m’enduc al camp. Ara bé, a més de la música clàssica també m’agrada Green Day i Oasis, encara que aquests últims siguin uns capullos.

Més continguts de llegim